Tomàs Oliveras (gar_181)

No disposo de l’espai necessari per explicar-vos fins a quin punt n’era, d’important, pels seus, per mi, pel món, la figura del Tomàs Oliveras. A títol d’exemple, us podria dir que, fins al final, el primer que feia cada matí, en despertar-se, era pitjar la tecla “on” del seu vell aparell de ràdio cassette per alliberar El cant dels ocells d’en Pau Casals: un tribut a la vida, i un tribut als seus morts. Només en acabar aquest ritual, que de tan senzill esdevenia magistral, podia plantejar-se qüestions més trivials, com ara llevar-se, rentar-se, vestir-se o esmorzar.
L’altre dia, justament, el Tomàs Oliveras, el millor veí del món, es va morir. Jo era a casa seva, parlant amb el seu fill, quan la jove es va apropar, trista i serena fins l’admiració, com m’agrada l’emoció continguda, com aprecio l’elegància natural d’aquesta família, com l’envejo, i va dir: em sembla que ja està.
Mirava el Tomàs mort al llit i procurava conservar una mínima discreció, posar-me a l’alçada del pudor no escrit i de la fabulosa dignitat que aquella casa respira. El Tomàs mort, després d’agrair les silencioses mostres d’afecte, va tancar els ulls per sempre, va posar-se la vella americana de pana, i, de matinada, va sortir de Can Oliveras. Anava amb son germà, que ni era mort ni l’havia executat el feixisme, i plegats van enfilar cap a can Planell, a esporgar les oliveres.
A mig matí, van fer un foc amb el brancall i l’herba seca dels marges, i, en el precís moment de la brasa bona, van arribar la seva dona Antònia i els fills i les joves i els nens, i van posar uns talls de cansalada a les graelles i unes patates al caliu, i van preparar una amanida d’escarola acabada de collir de l’hort. Un parell d’hores llargues van passar entre riures i porrons i mirades afectuoses i becaines sota el solet d’hivern. Després van tornar cap a casa, es van rentar, pentinar i vestir de diumenge, i se’n van anar amb el ferrocarril cap a la capital, per veure-hi jugar el Barça, la gran passió familiar.
No disposo de l’espai ni sé transmetre amb les paraules justes el que el Tomàs Oliveras ha significat per a un pixapins com jo: sé que es tractava d’una persona excepcional, plena de silencis imposats; sé que la seva bonhomia amagava dolors antics i no tan antics; sé que haver-lo conegut m’ha enriquit des de tots els punts de vista; vull pensar, descregut com sóc, que potser un bocí de la seva saviesa s’ha instal·lat per sempre a casa meva. Sé, en qualsevol cas, que se m’ha fet un grandíssim honor.
Tomàs, aquest any, l’hort de Can Planell lluirà radiant de verdura endreçada: podreu veure’l des de ben amunt, i espero que n’estareu contents.

Martí Porter