Les dones encara som “l’altre” (gar_180)

Enguany, parlar del dia de la dona treballadora és parlar d’un fet que ha quedat absolutament colgat per un gruix de vint centímetres de neu. Cada any es repeteixen les mateixes reivindicacions, però malauradament encara val la pena dedicar unes paraules al 8 de març. Tanmateix, he de dir que no comparteixo gaires de les reivindicacions que es fan aquest dia perquè no coincideixo en el punt de vista des del qual es plantegen. Intentaré explicar-me.
Tota la història de la nostra cultura ha girat entorn dels homes, ells han sigut el centre del món, ells han decidit com anaven les coses. Les dones només els hem acompanyat des de la segona fila i ens hem anat adaptant al seu pas. Amb la introducció del feminisme al món occidental sovint la igualtat s’ha plantejat com que la dona havia d’arribar al nivell de l’home. Jo entenc que la igualtat hauria de ser una cosa recíproca, en què dos punts allunyats s’acosten l’un a l’altre. Si, per contra, resulta que només n’hi ha un que es mou, aleshores malament. I en molts casos això és el que passa a la nostra societat. Per posar un exemple il·lustratiu: les dones portem pantalons mentre que els homes no porten faldilla.
I és que el punt de vista és el següent: portar faldilla és estrany, mentre que portar pantalons és normal. Seguim patint allò que Simone de Beauvoir anomenava l’alteritat, és a dir, que la dona sempre és “l’altre”. En tenim un exemple al nou Estatut de Catalunya (Tribunals Constitucionals a part). Tot seguit en copio dos articles del capítol de Drets i deures de l’àmbit civil i social:
Article 15 Drets de les persones: Totes les persones tenen dret a viure amb dignitat, seguretat i autonomia, lliures d’explotació, de maltractaments i de tota mena de discriminació, i tenen dret al lliure desenvolupament de llur personalitat i capacitat personal.
Article 19 Drets de les dones: Totes les dones tenen dret al lliure desenvolupament de llur personalitat i capacitat personal, i a viure amb dignitat, seguretat i autonomia, lliures d’explotació, maltractaments i de tota mena de discriminació.
Com veieu, són exactament iguals, només en canvia l’ordre. Aleshores, calia fer un article dedicat especialment a les dones? És que no quedem incloses en l’article dedicat a les persones? Sí que calia, des d’un punt de vista que encara ens considera com “l’altre”, el desvalgut. I el problema és que sovint són les pròpies feministes les que demanen que s’escriguin aquestes lleis, perquè elles mateixes, sense voler-ho, tenen la idea que som diferents i inferiors, i que necessitem una protecció especial.
Els homes i les dones som diferents, físicament i també pel que fa a gustos i maneres de pensar. La diferència sempre és difícil d’acceptar, però és un fet. Durant molts anys els homes no l’han acceptada i han fet ús i abús de la força física per a imposar-se. Les feministes dels segles XIX i XX van aconseguir que els homes ens tinguessin en compte, però encara se’ns veu com a éssers desgraciadets que necessitem un home fort o unes lleis específiques que ens protegeixin. Les lleis per la igualtat no haurien de vetllar especialment en favor de la dona. Les generacions que pugem ja no ho necessitem. Ara hem de perseguir la igualtat entre tots els homes (o poseu-hi la paraula persones, com preferiu) sense fixar-nos en quin sexe tenen. Llavors sí que haurem assolit la igualtat. Segurament és qüestió de vint anys.

Gemma Gómez Duran