Siguem coherents (gar_177)

Per què sembla que les desgràcies sempre toquen els més pobres? Per què nosaltres ho veiem mentre dinem un primer plat, un segon i unes postres i no fem res? Per què podem canviar de canal i fer veure que no ens importa el que està passant a l’altra banda del món?
Comença a preocupar-me aquesta situació de passivitat, de no fer res, de canviar de canal i de tancar els ulls davant les catàstrofes alienes. Però… per on començar? Enviar diners, roba, menjar?
La veritat, no sé quina és la solució a aquesta grandíssima desigualtat que hi ha al món, el que sí sé és que ens podem considerar uns privilegiats per tenir el que tenim i viure on vivim. I perquè aquestes paraules sempre les he sentit a dir al meu avi, aquell que no deixa res al plat i aquell a qui li és igual el que porti posat, per això, ara crec que ens toca a nosaltres fer alguna cosa.
Potser podríem començar per no llençar el menjar que no ens acabem, per no malgastar l’aigua que cada estiu ens falta, per no anar en cotxe a buscar el pa si a peu són cinc minuts o per no produir tant si sabem que no es vendrà. Comencem per alguna cosa d’aquestes?
Ara bé, també deien que podríem començar per beure refrescs d’ampolla en comptes dels de llauna perquè el vidre és més fàcil de reciclar que l’acer o l’alumini de les llaunes. El que potser no sabeu és que valen pràcticament el mateix però que amb una coca-cola d’ampolla només tens per un got, i amb una de llauna en tens per dos. Com comprendreu, gairebé tothom triarà beure’n dos gots. I sabeu també que en transport públic trigues al voltant d’una hora i mitja en desplaçar-te des de la Garriga a Bellaterra, quan el mateix recorregut en cotxe només suposa una pèrdua d’uns 20 o 30 minuts? (depenent del trànsit, és clar). Trobo molt correcta que la propaganda per utilitzar el transport públic miri d’incentivar l’ús de trens, busos, ferrocarrils i metro, però no hauríem de mirar també una solució a altres problemes que, al cap i a la fi, formen part del mateix àmbit?
Doncs trobo que, per començar, cal que siguem coherents.
Que hauríem de mirar de controlar alguns trets característics de societat consumista com són, per exemple, les rebaixes, el pastisset dels diumenges, els bombons per Sant Valentí o la Play Station 3. Amb això vull dir, realment són necessàries les coses que comprem? No, òbviament podríem viure sense home cinema dolby sorround, sense dutxes d’hidromassatge i sense portar l’última moda en sabates de taló. Però ens hem acostumat a la comoditat, a obrir l’aixeta d’aigua calenta i a escalfar el menjar al microones, per això no ens n’adonem del que passa fora. Perquè vivim cadascú a casa seva i perquè canviem de canal quan alguna cosa no ens interessa. Però no trobeu que ja n’hi ha prou? Que podem viure amb comoditats però mirant cap enfora, sense oblidar-nos del que ens envolta i que al país més pobre del continent americà han mort més de 100.000 persones per un terratrèmol.
Siguem coherents i pensem que si aquest desastre hagués passat a Nova York, San Francisco, París, Berlin o Londres, el món no podria canviar de canal i mirar cap un altre lloc. Cada dia creixen més les desigualtats entre uns i altres, entre rics i pobres, entre el primer món i el tercer, però, no podem trobar un terme mig? No podem canviar alguna cosa, per petita que sigui? En fi, comencem per ser coherents…

Noelia Losantos Díaz