Consultem-ho (gar_175)

Del 13D me’n queda la imatge d’un poble que es mou i del seu president que el mateix dia s’amagava sota terra per comparar la línia 9 del metro amb el desplegament estatutari, que ha de dur els catalans –suposo– fins al final de trajecte, és a dir, a can Zam. Amb els partits agafats a contrapeu, més ja no es podia demanar. Tot voluntarisme, sense campanyes institucionals, al marge de l’oficialitat –no pas de la legalitat, com diuen els demagogs–, el resultat global de les consultes ha tingut un resultat proporcionalment molt superior a qualsevol altra convocatòria electoral, la qual compta amb tot tipus de recursos públics, pagats per tots. Per sort, la iniciativa privada de la gent no es pot tutelar, encara que a posteriori hi hagi, dins i fora, qui vulgui grapejar-la. El resultat –previsible i desitjable– queda on queda i serveix pel que serveix, és veritat, però el valor afegit del procés, enllà de les urnes, es troba en la construcció d’un debat que encara és un balbuceig –inexistent al Parlament– i en l’inici d’un argumentari que prendrà força a mesura que autonomistes i espanyolistes es vegin forçats a abandonar l’estirabot i la palangana i passin a intentar explicar avantatges concrets de pertànyer a Espanya. Aleshores encara serà tot més interessant. L’error polític és desmerèixer-ho. També per als federalistes catalans, els únics de la península, pobres –llevat de pimargallistes decimonònics, algun(a) actoret(a) i d’un o dos catedràtics de dret constitucional–, que només diuen que en són si escolten la paraula “independència”. Diuen “sóc federalista” amb la mateixa alegria i convicció que quan érem petits tocàvem paret per dir “salvat”. Després callen. Recordem l’article 145.1 del manual d’instruccions: “En ningún caso se admitirá la federación de comunidades autónomas”. Benvinguts a la intempèrie de la marginalitat inconstitucional, camarades. Dir que l’estat de les autonomies tendeix a un estat federalitzant és desacreditar l’afirmació i a si mateix quan ni TV3 poden veure a València o, ben poc, a Mallorca.
Sigui com sigui que debatem què n’hem de fer, d’aquest país, contribuirem a repensar el catalanisme des de diferents tradicions històriques. Si el repensem molt potser ens adonarem que ja ha arribat a can Zam. Que el vell catalanisme propositiu i pactista, el de l’”escolta Espanya”, el que va aixecar el país des de la Renaixença fins a la segona República, ja no pot donar més de si, és a dir, que pot continuar donant a Catalunya, indefinidament, el mateix que fa trenta anys. De la indefinició ideològica hem passat a la devaluació estratègica. En l’arena comuna del catalanisme hi ha una bifurcació i plana una pregunta: pot ser que l’independentisme acabi essent una força motriu a inici del segle XXI com el catalanisme ho va ser en el XX? Podria ser, encara no ho sabem. En qualsevol cas sí que hi ha indicis que “catalanista” cada vegada més voldrà dir “partidari d’una autonomia consentida”, “usuari d’un espai cultural poc o molt compartit” i “garant d’una legalitat que no pretén qüestionar l’status quo”. El famós editorial no era més que això. Més pedagogia. Ser catalanista serà, simplement, ser autonomista. D’esquerres o dretes, és irrellevant. Molta gent s’ha adonat que ha arribat l’hora de la pedagogia interna, que ja hem venut prou vetes i fils. S’imposa reflexionar, individualment, al marge de consignes de partit, sobre com i on volem Catalunya, formular-nos i contestar-nos nosaltres mateixos les preguntes. A la Garriga, almenys fins el proper 25 d’abril, tindrem temps per parlar-ne.
(Per cert, molt bon Nadal a tothom. L’arbre de la Plaça –demano als Reis que hi posin parquet de noguera– ha quedat preciós.)

Albert Benzekry i Arimon