Visca el rock dur (gar_172)

Quedi clar que el que llegireu a les properes línies és una opinió personal. No emana de cap acord de l’executiva de la secció local del partit del que formo part, ni de cap conxorxa sectorial amb l’objectiu de travar posicionaments en la política municipal. La gent que estem posats en aquest món necessitem també despendre’ns de sigles, de colors o de consignes, i opinar com a ciutadans. És un exercici saludable, en definitiva.
La cosa va del debat que han obert les veus a favor del sauló a les nostres places i vies públiques, queixoses amb el projecte de remodelació del Centre. Com tothom ja deu saber, la proposta preveu la col·locació de paviment dur als espais on ara tenim terra batuda.
D’entrada, lamento que la Garriga, una població del tot enllaçada amb el món modern, s’endinsi en aquesta polèmica. Després de totes les tones de tinta que en el seu moment es van gastar durant la transformació d’altres grans ciutats catalanes, especialment Barcelona, i del món, sembla mentida que aquí i ara encara ens embranquem en un debat que no farà sinó posar més tensió al carrer. I d’això ens en sobra força, la veritat. El fet d’arribar tard a la posada en marxa d’un model de ciutat actual ens hauria de donar l’avantatge de fer-ho sense els entrebancs que han patit els predecessors.
Particularment, crec que l’opció del paviment dur es constata com un avenç en positiu pel que fa a la utilització dels espais públics. És net, fàcil de mantenir i molt més pràctic per a les activitats que s’hi realitzen habitualment. L’únic inconvenient és l’escalfor de l’estiu, però els tècnics ja fa temps que han trobat solucions arreu del món mediterrani en forma de zones arbrades i de refrigeració aquàtica. És l’únic que cal exigir als promotors de la nostra remodelació.
Al marge de discrepar sobre com s’estan plantejant les futures obres, la veritat és que la remodelació clama al cel, i que a l’hora de fer-la cal deixar de banda la nostàlgia d’un poble que ja no ho és, o la imatge d’un espai natural idealitzat. Cal que la Garriga sigui ciutat, una ciutat com les que tenim ben a prop, on s’ha aconseguit un urbanisme a la mida de les persones i que trobo a faltar als incòmodes carrers de la Garriga. Qui vulgui pols, no cal que vagi a l’era, sinó que sortosament tenim a tocar camins i corriols preciosos enmig dels nostres boscos.
Els que vàrem ‘patir’ els concerts de Festa Major sobre la terra batuda del Passeig segur que agrairem, en el futur, poder ballar rock dur sobre un terra dur que no es fiqui als pulmons. Els ritmes moderns canten una tonada a favor de sortir pel poble i tornar a casa amb els peus i els cabells nets, i de passada, estalviar uns quants litres d’aigua.
Desitjo que els nostres representants tinguin la fermesa suficient per defensar el projecte dels arquitectes, i que no es deixin endur pel ganxo d’un debat reduccionista que sembra la divisió. D’això ja en tenim precedents que no ens honoren gaire.

David Ramon