La cosa pública (gar_173)

Assisteixo perplex a un sistemàtic atac i gol contra la cosa pública, tan a nivell local com nacional i estatal, molt centrat en la figura dels polítics. No seré jo el que negui la magnitud de la crisi que vivim, especialment la crisi de valors, ni demanaré cap clemència per als polítics corruptes, siguin del partit que siguin, però voldria fer unes consideracions sobre la responsabilitat col·lectiva i sobre les conseqüències de no saber —o no voler— interpretar la magnitud dels nostres problemes comuns.
La primera és que, molt més invisibles però també molt més espectaculars en les seves dimensions, incompetència i corrupció sempre han estat presents entre nosaltres. Senzillament, abans no teníem la possibilitat d’assabentar-nos-en ni d’enfrontar-nos-hi. Ens convindria tenir-ho present.
La segona és que, perquè hi hagi polítics incompetents i corruptes, hi ha d’haver, també, tot un reguitzell d’altres actors de la societat civil igualment incompetents i corruptes. Fer del teatre de les nostres vides una escena dels pastorets on els polítics són els dimonis i tota la resta, àngels, pastors, o família santa, és, no només injust, sinó també perillós.
La tercera és que tenim tendència a malinterpretar la paraula crisi, i a no entendre-la des del seu significat etimològic: “inici d’una transformació”, o “moment decisiu de conseqüències importants”, diu el diccionari. Busquem culpables —els polítics— que ens treguin la pols de les espatlles i seguim amb les nostres rutines, sense copsar que nosaltres també som actors principals d’aquest moment decisiu.
La quarta és que es necessita perspectiva per valorar els comportaments dels uns i dels altres, polítics o no, al llarg dels anys, i per analitzar les conseqüències globals d’aquests comportaments per al conjunt social. En aquest sentit, l’àmbit local és una tribuna privilegiada.
La darrera és: a qui beneficia la nostra renúncia, el nostre cansament democràtic? Qui treu profit del nostre desinterès? Qui té interès en la desafecció col·lectiva?
A mi m’agraden tant el concepte de “crisi” com la idea de “cosa pública”, i penso que la nostra responsabilitat en la seva gestió és molt més important del que tenim tendència a atorgar-li. Possiblement no seré mai polític professional, perquè em causa un gran respecte la necessitat permanent de trobar equilibris impossibles entre el que voldries fer i el que, realment, pots fer: probablement em manca talent. Però entenc que, per regenerar la cosa pública i la precària democràcia, per fugir dels sospitosos líders carismàtics i dels gèlids governs econòmics a l’ombra, és del tot indispensable que ens impliquem amb tota l’energia i la bona voluntat, i tot el temps que calgui. Si no ho fem, serem com aquests pares que han desistit de l’educació dels seus fills petits i es lamenten, anys després, de tenir a casa uns adolescents ingovernables.

Martí Porter