Un potencial enorme (gar_169)

Als meus amics, a la meva dona, als meus fills, sempre procuro persuadir-los que la crisi que estem vivint té un potencial enorme, que desvetllarà consciències, que ens tornarà a la lucidesa de saber que així no podíem seguir ni un minut més. Des de la meva contrastada i tossuda ingenuïtat, construeixo raonaments redemptors: veurem per fi que ens havíem embalat massa i, fins i tot si al principi és a contracor, tornarà el senderi. No malbaratarem més recursos perquè sabrem que són finits, i, alhora, finalment alliberats de l’esclavitud del pretès benestar sense límits, tindrem temps i ganes de mirar el cel estelat per la finestra de casa, oberta de bat a bat. Xino-xano redescobrirem que no ens feien falta tants trastos, comprendrem que no tenia sentit endeutar-se fins les celles, percebrem que no érem, ni de lluny, tan feliços com ens prometia la deessa tele. Respirarem fondament, perplexos al constatar que l’aire net de la matinada val més, en tots els sentits, que tots els aparells climatitzadors del món; al capvespre sortirem a passejar, i amb una cerveseta en bona companyia en tindrem ben bé prou per passar les hores i agrair la nostra vida privilegiada. Escoltarem amb renovat interès les aventures juvenils i els savis consells dels avis, i trobarem temps per jugar a pirates i reaprendre amb les criatures que hi ha molts móns secrets. Gastant molt menys, ens sentirem més afortunats, i, ja de passada, farem possible que el planeta exhaust descansi i que els milions d’éssers vius —homes i dones inclosos— que la nostra voracitat subjugava absurdament albirin una mínima esperança de sortir-se’n. Aquesta progressiva presa de consciència tindrà fabuloses conseqüències globals: entendrem, al·leluia, que ens necessitàvem els uns als altres, que no podíem construir res de bo des de l’agressivitat malaltissa, la competència egoista, l’estúpida passió acumulativa que tot ho destrossa. I, com aquell noiet tímid, eufòric i sorprès de la reacció positiva que ha tingut la seva declaració d’amor a l’estimada, ens adonarem que no era tan difícil fer el primer pas, i que el resultat depassa de molt les nostres més insensates expectatives.
És cert que, de vegades, em quedo sense arguments. Un club de futbol, tant se val quin, acaba de gastar-se 150 milions d’euros en el fitxatge de dos jugadors. 150 milions és l’equivalent a 10 anys del pressupost municipal de la Garriga, que és, al seu torn, l’equivalent a 1.000 anys del pressupost municipal de Maghama, localitat d’uns 12.000 habitants al sud de Mauritània, segons explicava aquesta mateixa setmana el seu alcalde, de visita entre nosaltres. La crisi que vivim té un potencial enorme, sí, però o comencem a implicar-nos-hi ràpidament, cadascú des de la seva responsabilitat, o aquí, més aviat que tard, no hi quedarà ni l’apuntador.

Martí Porter