Un de Carabanchel (gar_163)

Els dies proppassats, per motius de feina, vaig estar un parell de matins al MAC, Mercat Audiovisual de Catalunya, que anualment se celebra a Granollers. D’entre la mitja dotzena de sessions de treball a les que vaig assistir, em va cridar l’atenció, i no pas pel seu contingut, la taula rodona El full de ruta de l’encesa digital. El moderador de la taula, integrada per patums de l’administració pública catalana i espanyola en matèria de mitjans de comunicació i telecomunicacions, i del principal operador de xarxa d’àmbit estatal, s’expressava en un català relaxat i fluid, més que correcte, però, malgrat tot, curiós. Ell mateix em va treure de dubtes quan, en un moment de la seva intervenció, va esmentar el seu “català de Carabanchel”. I és que el senyor Angel García Castillejo, conseller de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, és un madrileny de soca-rel, que, per raons de la seva feina, s’està sovint entre nosaltres. Que maco, vaig pensar: podria excusar-se en la seva procedència; podria justificar-se dient que s’expressarà en castellà per deferència als altres convidats de Madrid; podria dir unes frases de cortesia en català i passar, immediatament, al castellà; podria, fins i tot, passar olímpicament de tot, i ningú li ho retrauria. I en canvi, el senyor García Castillejo va aguantar l’hora llarga del debat en el seu català voluntariós, guanyant-se la complicitat de l’auditori per la seva naturalitat i per la seva simpatia.
Ja de nit, després de la flamant victòria del Barça a la Champions –quin partidàs, nanos–, vaig seguir una estona la roda de premsa del Pep Guardiola, i vaig reviure la mateixa sensació: quan un periodista se li adreçava en català, el Pep li contestava en català, però, a Roma, quan els periodistes italians li feien preguntes en italià, ell era capaç, també, de contestar-les en aquell idioma.
Jo no sé què devien pensar els italians i els centenars d’altres periodistes d’arreu del món, i les audiències multimilionàries de l’esdeveniment –més de 12 milions de teleespectadors només a l’estat espanyol– en sentir Guardiola passar del català a l’italià, i de l’italià a l’anglès, i de l’anglès al castellà, i altre cop al català, i tornem-hi amb l’italià, però tinc molt clar què pensava jo, dimecres al matí, mentre Angel García Castillejo, més modestament, moderava la seva taula. Temps enrere hauria sentit la necessitat d’agrair-li l’esforç i hauria lloat la seva actitud com un mèrit extraordinari, tot planyent que el seu tarannà no sigui més freqüent. Ara, en canvi, penso que no és res més que una qüestió de sentit comú: el senyor García Castillejo, el senyor Guardiola, són, senzillament, persones intel·ligents, que usen la llengua com el que és: una eina bàsica de comunicació, sí, però també una potent arma de seducció.

Martí Porter