Les llengües i les modes (gar_161)

William Labov (Rutherford, 1927) és el creador del corrent principal de la sociolingüística actual. Es dedica a mesurar fonèticament les vocals de l’anglès dels Estats Units i a veure com canvien lleugerament d’una generació a l’altra o d’un grup social a un altre. Alguns d’aquests canvis, tal com neixen, moren, però d’altres romanen i es converteixen en canvis en la llengua (perquè ens entenguem, això és el que ha fet que en llatí hi hagués vocals llargues i breus mentre que en les llengües romàniques s’han convertit totes en breus). Per altra banda, Labov observa quines són les persones que tenen més èxit socialment, que no vol dir que sigui gent rica o famosa, sinó persones que han aconseguit ascendir de classe social, que són les més conegudes del barri, que els amics les admiren, etc. I mira si aquestes persones capdavanteres en la societat també ho són en els canvis lingüístics i arriba a la conclusió que sí, que hi ha un grup de gent que va per davant de la resta en la manera de viure i també de parlar, mentre que la resta senzillament els imiten.
Un exemple de les modes en la llengua són els noms. Labov va estudiar quins eren els noms més posats a les nenes nord-americanes durant el segle XX i va arribar a la conclusió que al darrere de la tria del nom hi havia uns patrons lingüístics regulars. A principis de segle, entre els cinquanta noms de nena més posats n’hi havia molts que acabaven en –s i en –ie o –y. Els que acaben en –s van passar de moda i als anys seixanta ja no apareixien en la llista de més posats, mentre que els que acabaven en –ie o –y a finals de segle van passar de 6 noms a la llista a 18.
A Catalunya també imitem els patrons dels líders lingüístics a l’hora de posar noms. Per als nens, el patró marca que siguin monosíl·labs (Marc, Pau, Nil…) o que tinguin alguna ela i a la primera síl·laba una vocal neutra (Aleix, Abel o fins i tot Aniol…). Per a les nenes, també sembla que les eles tenen èxit, i les as tòniques (Laura, Paula, Jana…). Tant per nens com per nenes, han de ser noms de màxim dues síl·labes i com més allunyats estiguin dels noms tradicionals, millor; però per contra, conservant el fet que al darrere del nom hi hagi algun sant (o fins i tot es posa un nom que és una abreviació com Biel o Laia, que vénen de Gabriel i Eulàlia). Aquests patrons la gent no els percep obertament, però sí subconscientment, i per això pensem que quan li posem Max al nostre fill som ben originals, quan en realitat només fem el que fa tothom. I és que les modes tenen aquest doble joc, que la seguim però ens sentim com si fóssim únics. Avui dia, probablement el que és original de debò és posar Josep o Montserrat.
A part d’això, hi pot haver moltes coses relacionades amb la llengua que es poden posar de moda. Per exemple, marcar més les esses, fer les vocals neutres més acostades a la a (com passa a Barcelona i com s’estendrà a tot Catalunya), intercalar paraules del castellà enmig d’una frase per fer gràcia, dirigir-nos als estrangers en castellà (i cridant), cosa que la Generalitat intenta corregir amb la publicitat-missatge institucional (esperem que no arribi mai la moda de dirigir-nos a tots els desconeguts en castellà, que aleshores ja haurem begut oli).
És ben interessant aquest esperit de contradicció que governa els humans. I ho fa en tots els aspectes, fins i tot els que no ens hauríem imaginat mai. Potser no podem escapar-nos-en, però com a mínim està bé de ser-ne conscients i que siguem capaços de veure-hi més enllà.

Gemma Gómez i Duran