La vinya d’en Mallol (gar_162)

Alerta: si us rellisquen les qüestions ortogràfiques i tant us fa un accent cap aquì o cap allá, passeu de llarg aquesta pàgina. Això només vol ser, a mode de reflexió, un divertiment filològic (?) al servei de l’esbarjo col·lectiu.
Doncs bé, la setmana passada un escrit ens alertava sobre l’error de voler escriure Mayol amb “y” i no amb “i”. S’esgrimien raons de caire històric i filològic que avalaven, acadèmicament, segons l’Institut d’Estudis Catalans, el canvi susdit. Entre les primeres, la castellanització de tants topònims i antropònims durant els segles XVIII i XIX i, afegim-hi, també durant el segle XX. Hi estem d’acord, és clar que sí. Perpetuar un error d’aquest tipus és tant com avalar un greuge comès als avantpassats en l’esfera més íntima que ens defineix, que és el nostre nom i cognom. No hi ha, ben cert, cap normativa que t’obligui –només faltaria– a alterar-ne la grafia (anomena’t, si vols, Pericas, Viñas, etc.). I és que en la manera d’escriure el nostre nom no hi veiem pas cap zel ortogràfic, sinó una filiació sentimental impossible de reduir a la fredor taxonòmica d’un codi normatiu. Comparteixo, doncs, la preocupació de l’IEC per la catalanització dels topònims, però no el mètode ni el raonament que s’inferia de l’escrit i que sembla (voler) aplicar-se.
Les raons purament filològiques no convencen. Una “rectificació” d’aquest tipus –és a dir, basada o bé en una imposició prèvia o en la transcripció ortogràfica d’una pronúncia errònia– hauria de comptar amb la intervenció i consentiment de l’interessat. Ara bé, cap puritanisme de bona fe hauria de coaccionar la grafia amb què et reconeixes, t’esmenten i esdevens, un dia, qui ho sap, paisatge topogràfic. Malament rai si la coartada normativa contradiu la casuística d’uns usos que, avalats per la lliure i reiterada voluntat manifestada en la parla i l’escriptura al llarg del temps, es resolen en l’absurda dicotomia de dir-se Mayol però viure a can Maiol.
Casa teva, abans que un topònim, és l’extensió de la teva personalitat, i si et dius Mayol és que, indefectiblement, vius a can Mayol i per això inscrius Mayol a la làpida de la teva tomba, perquè el record et sobrevisqui la memòria i la grafia. L’exemple de can Terrers, de fet, sols esdevé topònim en el moment que passa a designar una zona geogràfica que transcendeix els murs físics del llinatge i de la casa. És diferent d’aquest cas. Tanmateix, la qüestió és molt opinable i tan elàstica com vulguin els pacients lectors i autoritats sofertes. Que ho preguntin als amics del Figaró, que els volien del Figueró… Per això mateix, una eventual segona edició de La Garriga secreta mantindria, amb la vènia o sense d’autoritats i acadèmics, la forma Mayol. Com també és potestat de l’Ajuntament mantenir-la sense cap temor a una excomunió lingüística.
Acabo amb un prec: malgrat no ser-ne experts, ara que sembla que les decisions de la comissió del nomenclàtor garriguenc seran vinculants (llàstima que sense efecte retroactiu), seria bo que s’apliqués un sentit comú i pràctic en cada cas concret, començant pel que ens ocupa. Encara que potser, ben mirat, arribats a aquest punt, i per reblar el clau, per què no retornem al mallol original, és a dir, a la vinya nova de sarments joves i tanys verds? Al capdavall, escriure Maiol també seria legitimar ortogràficament la imperícia fonètica dels qui no saben pronunciar la “ll”. I que bombin en Fabra, l’IEC i la voluntat de vius i morts. Tothom a la vinya, a la vinya d’en Mallol, tots ben fresquets davall l’ombra dels pàmpols d’una parra. Ei, i tan amics, eh?

Albert Benzekry, de can Bensecrí