La filosofia a l’escorxador (gar_160)

Fa dies, el sr. David Ramon va publicar una “GARbelladura” contrària a tota iniciativa legislativa que retalli el marge legal existent avui a Catalunya sobre les curses de bous i favorable, diu ell, a la “mort natural” d’aquest espectacle. Tanmateix, l’autor aporta uns arguments que, si una exposició a vegades confusa no m’enganya, són insuficients.
Diu el sr. Ramon que “el que es faci a porta tancada, mentre no afecti els drets humans, no ens hauria d’afectar”. Deixant de banda que no tots tenim la inquietant capacitat de mantenir-nos impassibles davant dels horrors que pot haver-hi rere les portes tancades, les curses de bous i altres festes amb tortura i mort d’animals no es fan a porta tancada, sinó ben oberta, sovint televisada i alimentada amb subvencions públiques (550.000.000 € l’any a Espanya, inclosa Catalunya). I això sí que ens afecta.
El sr. Ramon diu que el moviment pels drets dels animals és una “ideologia amb ànsies d’aplicació política”. Té raó, ho és. I què? També les curses de bous fa temps que són una descarada i consolida aplicació política d’una ideologia –espanyolista, localista, populista, és igual- tot i que això no sembla molestar-lo gaire. Curiós.
Opina el sr. Ramon que havent-hi problemes “dins la pròpia espècie, em sembla injust molestar el Parlament a debatre sobre un determinat espectacle”. En rigor, la tortura i mort fetes espectacle són un problema de la nostra espècie, igual que el problema per a la humanitat sencera són els que perpetren massacres, no les víctimes per ells exterminades. Hi ha qui considera que les curses de bous degraden qui les practica, les visualitza o les admet i em sembla que això és suficient per plantejar un debat seriós sobre la qüestió. Llavors, és que hi ha un lloc més seriós que el Parlament, per parlar? Què vol dir, això de “molestar el Parlament”? Les Iniciatives Legislatives Populars estan regulades (Llei 1/2006, del Parlament de Catalunya) i és funció del Parlament debatre el que entri dins la norma. Si hi ha algun parlamentari a qui això molesta, ho té ben fàcil: canviar de feina o anar a la cua de l’atur més propera. No vull ni imaginar que el sr. Ramon hagi estat testimoni d’una conversa en el Parlament del tipus “ara aquesta colla d’animaleros ens farà treballar més del compte” perquè diria ben poc a favor dels que estan en aquella institució que, quan convé, diuen que ens representa, fins i tot als que el sr. Ramon creu que tenen el pensament o el sentit comú “desviats”.
El sr. Ramon es planta davant de 136.433 persones que fins avui (26 d’abril) han signat a favor de la Iniciativa Legislativa Popular a Catalunya. Han triplicat el mínim legalment necessari perquè al Parlament se’n parli. Es tracta, a més d’un dret legal, d’un exercici democràtic si la democràcia és més que votar cada quatre anys o, com diu el poeta, deixar que cada quatre anys els xais triïn l’arma del matador.
Jo també, com el sr. Ramon, estic a favor de la “mort natural” de les curses de braus. Passa, però, que les curses estan vives artificialment, alimentades amb diner públic, promovent de passada passions identitàries ben tronades. Els únics que moren aquí, de moment, són els animals, però gens naturalment i en un espectacle que molts creuen que s’ha de debatre si legislar-lo restrictivament. Que es faci, doncs. I si hi ha algú del Parlament a qui això molesta, per raons filosòfiques o perquè té poques ganes de treballar, què volen que els digui: que es foti.

Jaume Oliver