Dia del llibre (gar_158)

Quan era petit, la diada de sant Jordi era una de les meves festes predilectes. El meu avi tenia una llibreria a Barcelona, la Porter Llibres, avui desapareguda, foragitada per les clòniques botigues de roba vulgar i música excessiva. Tenia una entrada pel Portal de l’Àngel, al costat dels també difunts cinemes París, i una altra pel carrer de la Canuda, a pocs centenars de metros del supervivent Ateneu barcelonès. Era un vell palau urbà, que Josep Porter Rovira havia llogat, i si les seves dependències obertes al públic ja tenien un aura inqüestionable, les tripes de l’immens edifici deixaven el Cementiri dels llibres oblidats de Carlos Ruiz Zafón a l’alçada d’un anodí quiosc de les Rambles.
El dia del llibre tots ens llevàvem molt d’hora i molt excitats: el pare i la mare i els sis fills, però també els avis i els oncles i les ties i els cosins i les cosines, i passàvem tota la jornada plegats, treballant de valent. L’organització era inequívocament piramidal, tots sota l’autoritat suprema del gran patriarca. L’avi atenia, principalment, la llibreria de vell, la de les joies de la corona, i supervisava el bon funcionament de tots els engranatges del dia més important de l’any. L’àvia controlava la caixa i vigilava de reüll els inevitables amants de la lletra gratuïta, tot exercint de Relacions Públiques. Oncles i pares, i els empleats habituals de la llibreria, més algun reforç contractat per a l’ocasió, feien mans i mànigues per atendre l’allau de clientela que, des de primera hora del matí i fins ben entrada la vesprada, envaïa, literalment, la llibreria. Els nanos, segons l’edat, la força i la competència, fèiem el que ens manaven els grans: endreçar prestatgeries, dur caixes amunt i avall, embolicar llibres per a regal, acompanyar clients a tal o qual secció, marcar preus seguint les indicacions dels albarans…
Anàvem a dinar per torns, un altre moment àlgid del dia perquè ens duien al bar del davant, el Coffea, igualment traspassat, i podíem demanar cocacola i uns entrepans de frankfurt que encara recordo, i olives farcides i patates, i ens seduïen amb dolços o ens pagaven un batut de xocolata per postres, i encara l’orgull de sentir aquell cambrer, tan afable, carai, senyor Porter, avui sí que en té d’ajudants, i el pare contestar, sí senyor, els millors ajudants del món, tinc, i jo inflar-me com un paó.
A la tarda hi tornàvem, i les cames ja ens feien figa quan, cap a quarts de deu del vespre, podíem, finalment, fer fora l’últim client i tancar portes. Arribaven aleshores els darrers obsequis del dia: ens donaven a cadascú un bitllet de cent pessetes com a paga per la nostra feina, i amb tota la llibreria en exclusiva per a la família, ens deien: i ara, trieu el llibre que més us agradi. Imagineu-vos, nens, amb vint duros a la butxaca; imagineu l’emoció d’una gran llibreria per a vosaltres sols; imagineu que teniu tot el temps del món per tafanejar; imagineu que no us heu de fixar en el preu. I imagineu que, quan ja l’heu triat, ensenyeu el llibre als pares buscant la seva aquiescència, i aquests us miren cofois i us fan que sí amb el cap.
Segurament en tinc un record idealitzat, però quan era petit, la nit de sant Jordi dormia cansat, ric i feliç. Potser per això em segueix agradant tant, el dia del llibre.

Martí Porter