A un any de la moció (gar_157)

En un acte ben poc eròtic però la mar d’excitant, ara fa un any que la Garriga va perdre la seva virginitat en això de les mocions de censura. Una moció, segons l’argot polític, i potser és redundant dir-ho, no és més que un judici contra el govern per una decisió o manera de fer que es considera desencertada. La censura, en canvi, exercida, igual que la tolerància, des d’una posició de força que implica cert grau de superioritat condescendent –física o moral, fictícia o no– busca reprendre, en el sentit de castigar, aquesta mateixa actitud. La política, que és l’art capaç de solemnitzar com pocs les grandeses i les baixeses humanes, té en la moció de censura, de primer, un “de cara a la paret” i, després, un “fora de classe que ja me n’ocupo jo”.
Entenc que una moció de censura és, aquí i arreu, un acte de bandolerisme polític consentit –consentit per la llei, naturalment–, i una violació no pas d’unes regles però sí d’unes voluntats, tampoc necessàriament minoritàries, articulades en un govern. Ara que fa un any de tot plegat i que hi ha qui encara es pregunta per què es va arribar al punt on es va arribar o intenta esbossar un balanç de gestió, seria bo intentar reflexionar-hi. Tanmateix, és cert que cal mirar endavant i no endarrere, i que hi ha més coses per fer que no pas se n’han fet, però paraules i actituds hipotequen, d’alguna manera, la teva trajectòria i no pots pretendre que aquí no ha passat res i hola què tal, anem a fer una copeta.
La qüestió, com deia, també pot ser què hagués pogut fer l’anterior govern, ja que les circumstàncies no permeteren aprovar el pressupost del primer any quan semblava, o es volia fer creure, que eren els números, precisament, el que s’estava negociant. Es fa prou evident que la moció ha introduït elements de tensió innecessaris, elements polítics però també, en menor mesura, socials –els primers a apaivagar-se– i personals –d’aresta més difícil de polir–, que poden distorsionar la recepció de la gestió actual i que s’arrossegaran, ben segur, aquesta legislatura i, qui ho sap, durant la propera si com a mínim hi ha, com sembla, el mateix ventall d’opcions i cares repetides. La metàfora de tot plegat, per mi, és el pedregar de la biomassa, una cua de palla que ha encès desmesures i que en altre context estic segur que no hagués arribat als jutjats. A molts ens sorprèn, també, no saber ben bé què en pensa l’Ajuntament, més enllà del zel complimentós de la legalitat, que de per si és un marc que no predisposa ni a favor ni en contra. La demora o paràlisi en la presa de decisions quan es té damunt la taula tota la informació requerida fa més insòlit el cas. Quasi tant com la recent sentència judicial del TSJC fallada a favor d’en Lluís Cuspinera –corcó dels bons– i en contra de l’Ajuntament i la Generalitat en l’afer de la demolició del vell balneari Blancafort i demés ridiculització de l’illa sencera. És un afer incòmode que ara mateix, políticament, deixa en descrèdit a més d’un. Veurem.
Una moció i una censura, avui, haurien d’anar contra aquest estat de coses i actituds. Contra el que un any després encara sembla tibar una excitació que ajuda poc a amainar tensions innecessàries. Què dir, si no, de l’ambient generat als plens? Amb humilitat, s’imposa la reflexió i també l’autocrítica. Certa cortesia, fins i tot en el tracte personal. Un any després de la moció, no cal felicitar-nos per gaires coses.

Albert Benzekry i Arimon