Una dictadura de pel·lícula (gar_155)

Perdoneu un recordatori innecessari (o no): el règim dictatorial del general Francisco Franco va prohibir la llengua catalana en qualsevol ús públic, alhora que el seu discurs relegava la parla de Salvador Espriu a un residu casolà i anacrònic en contraposició a l’espanyol oficial. Aleshores tots ho teníem clar: es tractava d’una política xenòfoba aplicada per la força de les armes d’un règim militar, militarista, que recordava dia rere dia la seva victòria bèl·lica. Que dolents!
Ara no ho veiem tan clar. Representa que sota la democràcia resultant (que no normal) han desaparegut les imposicions violents. Sense generals, sense policies, sense fusells ni afusellaments, sense presons, sense tortures, sense porres… les imposicions lingüístiques s’admeten com un resultat de la convivència en llibertat (?). El mercat vulnera i ignora de forma permenent i extensa l’existència de parlants de català en un ampli territori europeu on l’idioma està establert per llei com a oficial i propi. Al nostre territori no pots ni comprar un pot de cigrons sense haver de documentar-te en una altra llengua.
Les companyies transnacionals, abandarades de l’eliminació de totes les fronteres (!) reprimeixen la llengua, igual que Franco, quan en posar a la venda qualsevol aparell o servei amb diverses opcions idiomàtiques, no hi inclouen la nostra, tampoc en els manuals d’ús. Les empreses (nostres i de fora) també reprimeixen la llengua i vulneren la llei en desproveir els serveis d’assistència telefònica de qualsevol interacció amb l’idioma de Pompeu Fabra. Malgrat això, totes les companyies poden lluir el segell “CE” que els dóna validesa per vendre a les nostres botigues i passen totes les homologacions que atorga l’Estat, que sense militars fent de ministre es passa pel folre l’article 3.3 de la sacrosanta Constitució espanyola (“La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”). Les corporacions també violen la constitució d’un Estat reconegut per l’ONU com Andorra (Article 2.1. “La llengua oficial de l’Estat és el català”). [Per favor, vull que el meu mòbil parli en andorrà!]
Mesells com som, no ens revoltem ni anem a córrer davant dels grisos o els blaus. Fins i tot encara hem encaixat garrotades (ara intel·lectuals) quan hem insinuat la possibilitat d’imposar multes als infractors de la llei lingüística. Carai, si les cobréssim, no caldria ni negociar finançaments!, que també són incompliments de lleis bàsiques per la via de l’espoli no militar. Ara, davant la possibilitat de guanyar una mica -la meitat- de veu a les pantalles del cinema, ja tornem a tenir polèmica. La dictadura actual és com les massacres a les pel·lícules: ens passa pel davant com una il·lusió òptica i sonora, com si no passés mai de debò.
L’objectiu, en definitiva, és que el català sempre sigui un problema. Ja sigui si participa a la fira del llibre de Frankfurt com si algú vol anar a veure amb la família l’última ‘pixarada’ en la “modalitat lingüística” de casa. Davant d’aquest ‘greu’ problema, abans els poderosos es posaven la mà a la cartutxera. Ara es fan córrer tones de tinta, es fa sonar el calaix i la bona gent ens empassem, estoics, les crispetes amb salmorra.
Com en aquells anys en què els dictadors militars eren tan dolents, podríem seguir cridant allò de “Llibertat (d’ús de la llengua)! Amnistia (pels presos del mercat)! i Estatut d’Autonomia (que pobret, està en cures intensives)!”. Passats 30 anys d’ensarronament, però, ens podem posar d’acord amb el crit unànim d’Independència.

David Ramon
(a Agustí Pagèspetit)