No sé on anem, però hi anem molt de pressa (gar_154)

És evident que no sóc cap analista polític. Tampoc no sé si m’agradaria ser-ho. Intento recollir informació objectiva però també em bellugo per impulsos, per apreciacions gairebé cutànies, és a dir, per aquelles coses que visc a flor de pell i per les sensacions que em provoquen les persones i els fets que les acompanyen i que afecten bona part de la ciutadania.
Sento parlar de crisi i la pateixo, pot ser no tant com aquells que perden la feina i com els que estan a punt de perdre-la. Avui sentia per la radio que una gran empresa de la Garriga acomiada, temporalment, més de 300 treballadors. Una part molt important d’aquests treballadors són ciutadans del nostre poble. Però es demana a un govern teòricament d’esquerres que revisi els increments de taxes i impostos municipals aprovats 3 vegades per sobre de la inflació i no hi ha una resposta que ajudi els ciutadans. “Santa Rita lo que se da no se quita”. Mentrestant van marejant la perdiu i posant pals a les rodes a les empreses amb iniciatives per crear llocs de treball. Surrealista, no?
En els casos que vivim a la Garriga al voltant de temes com l’Agenda 21, com la central de cogeneració, com la rehabilitació del centre, i com d’altres decisions que haurien d’ésser estrictament polítiques i ajustades a normativa, tinc la impressió que una part del Govern municipal vol barrejar, intervenir, manipular i controlar (provat) a fi que gairebé tot allò que executin puguin penjar-ho com a resultant de processos participatius, per esbandir-se responsabilitats si alguna cosa surt malament. Per què tinc aquesta sensació? Intentaré explicar-ho amb no gaire paraules.
L’Agenda 21. Es tracta d’un procés participatiu, l’ànima del qual és que els ciutadans manifestin a través de sessions de treball quin model de poble voldrien per a ells i els seus fills. Però ha esdevingut, per obra i gràcia d’interessos no massa clars, una discussió (en diuen debat) entre ciutadans per determinar si cogeneració sí o cogeneració no, és a dir, els ciutadans discuteixen entre ells un tema que és d’estricta competència de l’equip de Govern. Quina oportunitat perduda per treballar realment pel poble!
Personalment demano que no m’emboliquin en muntatges que trenquen la convivència. Si les sol·licituds s’atenen a normativa, doneu-les i si no, denegueu-les. És així de senzill i no cal complicar ni dividir el poble. Els polítics han de prendre les decisions que corresponguin als seus càrrecs. Resulten prou onerosos a la ciutadania com per traduir la seva tasca en feina ben feta i responsable.
Tenim a la vista la rehabilitació del Centre de la Garriga. Tot i pensant que és absolutament necessària una ordenació que afavoreixi el vianant i que dissuadeixi de l’ús i abús del cotxe, m’agradaria que es dotés el poble, abans d’alçar-ho tot i crear el caos, de la infraestructura necessària per no paralitzar els accessos, per facilitar als usuaris de vehicles, llocs d’aparcament prop del Centre i, sobretot, que es tingui en conte l’opinió i col·laboració dels qui tenen algun negoci en els llocs afectats, que seran els més perjudicats per les obres. Fer-ho sense aquesta premissa, generarà més perjudicis que beneficis. I no em semblen prou justificades les presses si tenen l’únic propòsit de demostrar que es fan coses per cobrir la quota de programa aportada per un determinat partit.
Quan es veu el funcionament de l’administració local, fa tota la impressió que no hi ha una línia clara de govern. M’agradaria equivocar-me, però sembla que cada partit escombra cap a casa, intentant no defraudar la seva parròquia dels compromisos programàtics adquirits i, com que no hi ha diners per tot, el que més crida, fa més brots histèrics i amenaça més amb una trencadissa de relacions, és qui s’emporta el peix al cove. L’afecció per la poltrona relega a segon terme les necessitats reals del poble i aquesta és una dinàmica que cal trencar per ser efectius. Allò que no serveix, no serveix i a més fa nosa. Però no es veu per enlloc el coratge suficient per redreçar-ho.
Aquest article és una opinió personal, però ja veureu com algun demòcrata de tota la vida es molesta perquè opino.

Antonio Pardo