Enric Duran, acomiadaments i Bolonya: l’excusa dels pobles (gar_156)

Miro les notícies de la setmana passada. Degut als meus interessos hi ha tres temes que destaquen en l’àmbit del Principat: els acomiadaments (com ja comença a ser costum) els atonyinaments entre policia i estudiants i la detenció de l’Enric Duran. Tot això ha passat fora de la Garriga. Hi ha qui ho haurà vist a la televisió, d’altres ho hauran sentit a la ràdio, a algunes potser els ho ha dit algú i, també, hi haurà gent que ho haurà vist amb els seus propis ulls. Aquestes últimes, en haver-ho presenciat, en haver estat allà en el moment just del cop de porra, en haver vist com cridaven els i les treballadores, en haver vist com pujaven l’Enric al furgó, deuen sentir dins seu fortes inquietuds i els seus mecanismes mentals les deuen estar exposant en un debat intern. Per exemple: què passa amb l’economia? Què faran les famílies dels treballadors i treballadores acomiadades? O què coi és el pla Bolonya, l’espai d’educació europeu superior? Per què els i les estudiants tenen una representació tant mínima a les facultats? O perquè aquest home que es diu Enric Duran ha “estafat” 492.000 euros a la banca? Quina ideologia té aquest home, que el porti a fer aquest disbarat? Preguntes lògiques, en tot cas, i en podrien sortir mil més, perquè l’ésser humà, de normal, es fa preguntes.
Ara bé, així com conec gent del poble que en haver presenciat aquests fets, ha qüestionat, ha fet debat i s’ha posicionat, també conec l’altre vessant que en fa tertúlia (i no debat) durant cinc minuts al bar i després se n’oblida. Coincideix bastant el fet que la majoria d’aquesta gent s’ha assabentat de les accions a partir dels mitjans de masses (ja sigui diari, televisió o ràdio, és igual). I en aquest punt podem divagar. Podem fer l’afirmació més típica, aquella que diu que estem tan acostumades a veure desastres, fam, misèria (i un llarg etcètera) a la televisió, que ja poc ens afecta una mort més o un terratrèmol menys.
Sigui pel que sigui no hem d’estancar-nos a nivell de poble, on a vegades en converses m’han acusat de ruc per defensar la solidaritat i la comprensió. La frase “tu procura per tu mateix i a la resta que els donin pel sac” m’ha estat repetides diverses vegades. En comptes de dir això, potser cal preguntar-se si el que passa a Barcelona ens repercuteix. L’Enric Duran és empresonat, hi ha mil treballadors acomiadats cada dia, les estudiants són maltractades i no tenen veu i aquí amb prou feines se’n parla: potser cal obrir una mica la ment i dir: aquesta gent té la meva edat, deu tenir amics, és com jo. Què l’ha portat a fer això? Potser la seva gesta té valor, potser descobrim que ser a trenta quilòmetres de Barcelona no és excusa per no protestar. El que passa a fora és, també en bona part, responsabilitat nostra si segueix per una via o una altra.
Com deia la frase mil vegades repetida (però és que és tan certa!): pensa globalment, actua localment.

Misael Alerm
membre de l’Assemblea de joves de la Garriga “la República”
i militant de la CAJEI.