Patrimoni a compartir? (gar_150)

Arribem al número 150 sense l’energia suficient per celebrar-ho com el fet, en si, mereixeria. Igual que els borinots, que segons totes les simulacions científiques no tenen les condicions aerodinàmiques per aixecar el vol, però ells sense immutar-se, també aquesta revista segueix passant de setmana en setmana sense defallir —almenys de moment—, desafiant amb això les lleis de la física i de la lògica, en l’intent de complir amb la seva humil i tanmateix valuosa funció pol·linitzadora, en aquest prat vast i divers que és el nostre poble. Només voldríem que el brunzir de vegades insistent de les nostres pàgines no hagi estat massa molèstia per a ningú.
Com ja vam tenir ocasió d’informar anteriorment, el diumenge de la setmana vinent, dia 22 de febrer, l’associació el Garbell, editora de la revista Gar, té previst celebrar una assemblea important. És per això que fem ús d’aquest espai per convidar les persones que, en algun moment d’aquests tres anys i escaig que portem de vida, us heu fet sòcies de l’entitat, a que veniu a la Sala Polivalent del Patronat, a partir de les 11 h., per fer-nos companyia i aportar la vostra opinió. Es tracta d’una trobada a la qual desitgem que participin especialment els associats que vulguin tenir part activa en el futur de l’associació.
Aquesta revista la fem, cada setmana, de forma voluntària i cooperativa, un grapat de persones diverses per edats, caràcters, adscripcions i tendències, no subjectes a cap més disciplina que la que ens dicta la il·lusió de treure aquest producte. Haver arribat fins aquí ja és molt. 150 setmanes són un viatge llarg. Si no hagués estat apassionant, segur que l’hauríem deixat molt abans.
El mèrit s’ha de repartir entre moltes persones, que s’han anat rellevant al llarg del temps, i aquí justament està la gràcia —i també les gràcies que els volem donar públicament. L’escalf del poble —si més no, el que ens arribava, i una mica també el que hem volgut imaginar— ens ha donat esma en els moments més durs. I com no, l’aposta de molts establiments que han utilitzat i encara utilitzen aquestes pàgines per anunciar-se. El Gar ha estat el resultat d’aquesta suma d’energies gairebé irrepetible, i que tanmateix hauríem de poder repetir, si volem seguir endavant.
Ara —i més enllà de la necessitat de donar un merescut recanvi a qui ha estat a primera línia de foc durant més temps—, la qüestió de fons que ens toca valorar és quin futur ens espera. No es tracta de voler fer ni els ploramiques ni els endevins, sinó d’aprendre ràpid la lliçó que ve amb la crisi que tenim a sobre, que és aquesta: ja no hi ha futur per res que sigui un luxe. El Gar ho és? Malament, doncs: en poc temps ja no ens ho podrem permetre. De fet, ja ara anem en pèrdua.
El fet de no ser un luxe implica algun tipus de necessitat, ser una cosa de la qual hom no pot —o no vol— prescindir. I que s’està disposats a pagar. Estem parlant de quelcom que s’assembla, encara que de lluny, a un patrimoni compartit, un bé col·lectiu. Serà aquest el nostre cas? No som nosaltres qui podem dir-lo. Només tenim clar que, sense un recolzament concret i coral —de persones, famílies, entitats, comerços, empreses, administracions…— això pot durar només fins que no se’ns acabin les reserves. Amb aquest ritme, no tardarà molt temps. Nosaltres estem treballant per trobar, entre tots, la sortida.