Aceituneros altivos, decidme en el alma: ¿quién, quién levantó los olivos? (gar_152)

Unes pàgines més endavant trobareu una petita entrevista a Salvador Jové, Persona Il·lustre de la Garriga encara sense el corresponent títol oficial. Parlar-hi i mirar de transcriure l’allau d’informació, d’experiència i de vitalitat que desprèn és una missió del tot impossible: la seva trajectòria professional és apassionant; la seva opinió, documentada; s’interessa per tot i per tothom. És un —humil— pou de ciència.
Per realisme, vaig haver de cenyir-me al 0,1% de la seva faceta de reconegut economista, i renunciar a aprofundir en tants altres interessos compartits: el cinema clàssic, la història, la literatura, el marxisme de Karl Marx, el marxisme dels germans Marx, John Ford, Xile, Allende, Jean Vigo, les experiències comunitàries del poble de Marinaleda o la teoria i la praxis política hauran d’esperar. Però, encara que quan llegeixi aquestes ratlles s’enfadarà amb mi —traïdor!, lladre de confidències!, pensarà—, disculpa’m, Salvador, no em puc estar d’explicar-vos una anècdota que us farà entendre tota la dimensió del personatge.
Durant la seva etapa d’eurodiputat per Izquierda Unida, la feina ingent, l’obstinació i la intel·ligència política d’en Salvador Jové, entre d’altres, van propiciar que molts diners europeus arribessin a l’Espanya olivarera, malgrat els desitjos del Comissari d’agricultura Franz Fischler en sentit contrari. Els plans comunitaris inicials haurien significat un cop molt dur per als petits agricultors i les cooperatives. La relativa prosperitat temporal, en canvi, els va permetre modernitzar i tecnificar les cooperatives, fer millor oli i donar feina continuada i un futur a milers i milers de persones, a banda de preservar llur cultura i llur dignitat. Ell no se’n vantarà mai, però allà baix, als pobles del sud de la pell del brau, literalment, l’estimen.
La setmana passada, quan el vaig anar a veure per mirar d’arrancar-li l’entrevista —no li agrada el protagonisme i només va acceptar per pura amistat— em va fer passar i, amb cert pudor, em va ensenyar el tresor que li havien regalat dies enrere, en el decurs d’un homenatge sorpresa que li van tributar a Priego de Córdoba (els molt poca-soltes em van ben entabanar: jo hi anava a donar una conferència sobre la crisi, només!), el país del millor oli d’oliva del món. Una senzilla caixa de fusta de color verd oliva. Al seu interior, un parell d’ampolles d’oli d’oliva de luxe. Acompanyant-ho, sengles fitxes tècniques dels olis sobre paper de seda, amb indicació sofisticada de totes les seves característiques: color, sabor, terra, dia de collita, dia i mètode de premsat, valors nutritius i un dibuix il·lustrant tot plegat. El Salvador se la mirava amb il·lusió i m’ho mostrava com ho fan els nens amb les joguines noves el dia de Reis. I jo, mentrestant, pensava: l’economia al servei dels homes, i no a la inversa. La política al servei dels homes, i no a la inversa. Una idea d’Europa i del progrés que té en compte els homes i no, en canvi, la de l’Europa del diner pel diner. I, com hauríeu fet tots, vaig fer meva la seva il·lusió.

Martí Porter