pau i Guerra (gar_146)

És de calaix que tothom i totdon deu conèixer el conflicte israeliano-palestí. Gràcies als mitjans de comunicació, sempre tant diligents, ens arriben les notícies de la massacre a la franja de Gaza, envaïda per les tropes d’Israel, per la por i la mort - també companyes de Hamàs. Per intentar aturar aquests fets, la societat civil catalana va convocar, el passat dissabte, una manifestació en contra de la guerra al Pròxim Orient. Jo hi era, com tanta altra gent.
La primera sorpresa d’aquella tarda, a plaça Universitat, va ser la quantitat de gent congregada en aquell espai. La segona sorpresa, bastant desagradable, va ser veure un grup de militants del PSC-PSOE armats amb banderetes del Partit. I dic que em va semblar sorprenent perquè em deixa perplex veure com els partits del govern de la Generalitat aprofiten qualsevol ocasió per fer partidisme. I en alguns dels quals, no hi va haver un partidisme “a seques” sinó que va anar acompanyat d’una hipocresia aberrant (i ara parlo en l’estricte cas de la manifestació). I per què, es preguntaran les lectors i lectors. Doncs perquè tal com va informar la Plataforma aturem la guerra, la millor manera de fer pressió a Israel és fer un boicot comercial (i Israel, ara per ara, és qui podria fer els passos més importants per aturar la Massacre). I l’òrgan que pot fer més pressió en aquest sentit és la Generalitat (deixant de banda empreses i sempre parlant dins l’àmbit del principat).
Però senyores i senyors, la pela és la pela, aquí i a Israel i, a més a més, els partits han de conservar militants. Llavors no és estrany veure com els mitjans catalans (tant atents sempre amb les estructures de poder) facin esment d’una manifestació de més de trenta mil persones ocupant (en el millor dels casos) mitja pàgina, i que els diaris no expliquin com es podria fer la pressió real des d’aquí, ni que exposin (si més no) que la policia antidisturbis no deixava passar la gent extraparlamentària perquè els i les militants del PSC (hipòcrites o enganyats) poguessin desfilar les seves banderoles sense megàfons a l’orella, que els demanaven que no es “manifestessin” en nom del seu partit. La majoria tampoc no expliquen que la gent que volia continuar avançant va ser injustament agredida pels cossos d’antidisturbis. Gent entre les quals hi podem comptar (i són les persones que vaig poder veure jo) un jove que va quedar inconscient i un home gran (setanta anys d’edat, potser?) amb la cara plena de sang, rebentada per un porra. Només un diari en parla i ho diu amb la vaga expressió de “quatre ferits lleus”.
I la manifestació per la pau va seguir, amb la Brutalitat (més que típica) de la Policia, amb himnes pro Hamàs en l’ambient, amb la parafernàlia d’uns partits que, com a tals, s’haurien d’haver qüestionat si era ètic que assistissin a la manifestació.
Vaig marxar francament decebut, la Guerra avança, la Hipocresia també i a la cua de la manifestació —sempre eclipsades i reprimides— hi ha la pau, la justícia i l’amor, arrossegant-se com poden.

Misael Alerm Pou,
membre de l’assemblea de jove de la Garriga “la República” i Militant de la CAJEI.