Camins de ferro! (gar_148)

La vida és plena de coincidències que converteixen l’existència en un puzle apassionant. Aquests dies estava llegint Inquisitio, novel·la històrica d’Alfred Bosch, Premi Prudenci Bertrana l’any 2006, quan es va morir en Josep Maria Valls. Inquisitio relata la darrera execució de la Inquisició espanyola, a València, l’any 1826: la seva víctima era en Gaietà Ripoll, un mestre de nens, profundament creient però al·lèrgic als dogmes, fascinat per tot el que és bo en el ser humà, especialment en les criatures, indulgent amb tot el que és maldat, desorientació i egoisme, íntegre fins les últimes conseqüències, que, en el seu cas, van ser funestes. A la novel·la, el seu darrer missatge als nanos de l’escoleta de Russafa abans de ser penjat, diu així: “Res no mor mai del tot, nois. Aquesta és la lliçó d’avui”.
Pensava en tot això dijous passat, al santuari de Puiggraciós, on ens acomiadàvem del Josep Maria. Com en Gaietà, en Josep Maria era una persona profundament espiritual i sensible al dolor del món. Com en Gaietà, era al·lèrgic als dogmes imposats. I és així com el comiat va començar amb una missa catòlica i va acabar amb una celebració a la manera de Karunamayi Amma (Mare de la compassió), una companya índia de viatge que va donar llum als seus darrers anys i en dóna ara a tota la seva família. I és així, també, com els ateus vam acompanyar als uns i als altres, i li dèiem Adéu, Om Namah Shivaya!, Salutacions a l’Energia Còsmica!
Al vespre en Josep Maria em rondava pel cap, res no mor mai del tot, i recordava una tarda de fa uns anys, a la primera Fira per Chiapas organitzada per la Garriga Societat Civil. Eren els inicis de l’associació cultural Asilah – la Garriga, i estàvem cercant socis. El Josep Maria es va apropar a la nostra paradeta i ens va demanar el perquè d’aquella nova entitat. El Mohamed li va dir, més o menys, que es tractava de demostrar que la bona convivència entre “moros i cristians” no era només possible, sinó culturalment profitosa. Ell s’ho va escoltar amb interès i es va fer soci immediatament, però no es va poder estar de comentar: “que trist que a aquestes alçades del segle XXI encara s’hagin de demostrar, aquestes coses!”.
L’altre dia, passejant el gos, vaig passar davant de casa seva, al costat de l’estació. A la novel·la d’Alfred Bosch, en Gaietà és un enamorat del progrés tecnològic, i una de les seves recances és haver de morir sense haver pujat al darrer dels invents, el ferrocarril. Fa jurar al seu confessor, amb qui ha fet amistat, que ho farà en nom seu. El Gran Poema d’en Josep Maria es deia Camins de Ferro, i el declamava, esperançat i rabiüt, rebel i tendre, heterodox sempre, quan l’ocasió s’ho valia. Passejava el gos davant de casa seva, doncs, i vaig cridar en silenci: Camins de Ferro!, Camins de Ferro!, Camins de Ferro! I en Josep Maria, res no mor mai del tot, va somriure, irònic.

Martí Porter