Suma de voluntats (gar_142)

Venim d’una cultura que desaconsella parlar de les dificultats i febleses pròpies, perquè això transmet una mala imatge, segons diuen. Per la nostra banda, hem preferit fer l’exacte contrari: ja fa un any que, amb periodicitat variable, escrivim editorials per alertar sobre la fragilitat del projecte i l’esforç necessari per tirar-lo endavant. En repetides ocasions hem fet una crida al suport i la complicitat de lectors, anunciants i institucions; la darrera, el passat mes de setembre, es feia més punyent per la proximitat de la crisi i per les baixes d’alguns membres de l’equip.
Cal dir, d’altra banda, que no ens vam estar de compartir també alegries i ànims festius, com fa un any amb el gar núm. 100, o el passat juliol, en complir el tercer aniversari, o aquest octubre, quan vam publicar els bons resultats que ens atorgava una enquesta. I justament, si d’alguna cosa ha de servir el gar, és per compartir el bo i el dolent que, col·lectivament, ens passi.
El fet és que, des de setembre, s’ha donat una magnífica convergència de complicitats amb persones i entitats diverses que han respost a la crida fent aportacions puntuals o reforçant l’equip de redacció, que ara és més nombrós i mostra una saludable diversitat d’estils i de perfils, que esperem vagi en augment. En resum, el moribund, a l’hora de la veritat, sembla gaudir de bona salut i, de moment, no té ganes de plegar.
Ben al contrari, cada mes hem dut a terme l’esforç suplementari d’un número doble i fa tan sols dues setmanes hem tret el suplement “dialogar”, un producte de caràcter monogràfic —aquest cop sobre la biomassa— per assajar nous formats i noves fórmules editorials de cara al futur. En definitiva, que l’encefalograma està lluny de ser pla.
Una injecció d’optimisme ens ha arribat aquests dies de la mà de la Secretaria de Mitjans de Comunicació de la Generalitat, que ens ha concedit dues subvencions: la primera, anomenada “estructural”, és un premi al fet d’editar una revista en català, que es basa en els exemplars impresos i repartits l’any 2007, així que és d’esperar que es repeteixi; la segona és per la consolidació del projecte, i no tindrà continuïtat en el futur. Cal dir que, en aquest cas, ens han concedit l’import íntegre que vam demanar, un dels més alts de tota la convocatòria, fet que ens diu que el gar és un producte ben valorat a la capital —i arreu on s’ensenya.
Aquestes ajudes ens permeten disposar d’un petit coixí econòmic, summament necessari per encarar una etapa que es presenta d’alt risc. La viabilitat d’una experiència associativa d’on neix el gar —una mena de fenomen paranormal dins del món dels setmanaris gratuïts— està condicionada a la possibilitat d’anar renovant l’equip que la realitza, com si fos una petita palestra de periodisme local. En aquest sentit, té una importància especial la tercera subvenció que tenim demanada a l’Organisme Autònom de Mitjans de Comunicació (oamc) de la Garriga, com a recolzament a la tasca del Garbell que és, amb els Amics de Ràdio Silènci, l’única altra associació garriguenca que es dedica a la comunicació local. Creiem que el gar està oferint un servei d’informació setmanal del qual se’n beneficia la població i tots els seus actors, dels quals l’Ajuntament n’és, sens dubte, el principal. Per tirar endavant aquest projecte cal una suma de voluntats. La resposta dels lectors, de moment, la tenim, i els anunciants també se la juguen. Ara falta saber quina serà l’aposta de l’administració local.