Dos exemples (gar_143)

La setmana passada vam celebrar els actes de reconeixement i homenatge a Jordi Mas i Martí Sunyol. Va ser una setmana atípica, certament, i somoguda. Convocar la ciutadania dos dies seguits, al mateix lloc i per un mateix motiu, no pot deixar de sorprendre. Però no ens entretinguem, ara, amb menudalles organitzatives ni a burxar expressions desafortunades per molt distingides que es vulguin, sinó que correspon subratllar la importància d’aquests dos actes en un context més ampli del que va acollir el Patronat.
La història recent de la Garriga —vull dir durant el segle xx i, també, part del xix— ens parla d’altres noms que han estat reconeguts: els músics Josep Sancho Marraco, Josep Aymerich i Manuel Blancafort, el dibuixant Andreu Dameson, l’historiador Josep Maurí, mossèn Jaume Oliveras, Asunción Dachs, promotora de la Festa de la Guardiola o, encara, —i essent, em sembla, un cas a part— l’alcalde Joan Reig Viñas (1940-1949). És a dir, persones que, des d’àmbits diferents, han destacat en la seva feina i, poc o molt, s’han fet mereixedores de ser assenyalades amb el dit per la seva tasca excepcional o com a exemples a seguir de la manera que bonament es pugui per qui en tingui la predisposició i oportunitat.
Cada època projecta els seus valors i enalteix determinades virtuts que avui, sovint, queden ocultades pel soroll de les bardisses mediàtiques o en un discret segon pla davant les presses quotidianes. Fins que un dia, algú —és igual qui—, n’exemplifica la importància a través d’una trajectòria dilatada en el temps, concentrada en un espai, i es desencadena, aleshores, un procés curiosíssim —impossible de regular— a través del qual s’aglutinen sentiments, sediments i assentiments fins que es genera una unanimitat insòlita, una coincidència de voluntats entre opinions fins al moment distretes o una mica enfora de tot plegat.
A més a més d’autovigoritzar-se, les societats que es pensen a si mateixes —o almenys aquella part de la societat que es vol reconèixer com a tal i ser-ne partícip—, també acostumen a generar aquests referents col·lectius, cohesionadors, a assenyalar aquelles persones que són fites malgrat elles i la sorpresa de veure’s involucrades en un remolí inesperat de felicitacions. Però aquests exemples, crec, bé han de servir —haurien de servir— per alguna cosa que vagi més enllà de l’aplec momentani de tustades i paraules. L’efecte mirall no és suficient. Si una societat reconeix en alguns dels seus membres part d’allò que es percep com a virtuós però, en canvi, no és del tot capaç de reassumir-ho i actualitzar-ho en benefici propi, el valor pedagògic de la distinció —si és que entre d’altres s’hi vol aquest— pot quedar en entredit o difuminat al cap de no res.
Mas i Sunyol són homenots nascuts durant el primer terç del segle passat però resulta que són moderns i actuals perquè són d’ara mateix i no ho poden ser més de tant que ho són. Pertanyen a una estirp d’homes que han patit una guerra i sofert una postguerra, que han exercit les seves conviccions amb constància, coherència i rectitud. La distància física que separa el seu marc d’actuació és mil-i-quilomètrica però, alhora, l’exercici de la seva generositat té molts punts de contacte amb l’entorn més immediat. Ens en podem ben alegrar perquè, aquí i allà, tothom n’és beneficiari. Són d’una altra pasta, no en tenim cap dubte. Davant de temps incerts, valgui la certesa d’aquest parell d’exemples. Crisi? Valors? Crisi de valors? Admiració i respecte, simplement. Són els vells de la tribu que som. Escoltem-los. Per sort, entre molts, encara ens en queden uns quants pocs per assenyalar.

Albert Benzekry i Arimon