L’estratègia Joan Boter (gar_140)

Diumenge passat al matí vaig estar collint olives a can Planell, amb uns bons amics. Després vam dinar plegats, aprofitant el solet hivernal; tot plegat, molt senzill i molt agradable, conversa fàcil, bona menja, nens amunt i avall…una meravella.
Les estones a l’hort s’han convertit en una autèntica teràpia. Hi vas i t’oblides de tot, o més aviat passa que, de tan lliure com s’hi sent el teu cos treballant la terra sense obligació, el teu cap també s’allibera, i s’entusiasma amb mil elucubracions i pensaments dispersos, i fot el camp ves a saber on, ves a saber a quina galàxia o a quin record o a quin desig o a quin somni, i lliga coses inconnexes, i passa dels naps a les cols sense cap mena de control ni vergonya, i, quan te’n vols adonar, quan el cos recorda que és un organisme viu que es cansa, que necessita menjar i que necessita beure i envia senyals al cap, ja és hora de dinar. Aleshores cap i cos es retroben i comparteixen el plaer de l’àpat en bona companyia.
Estava collint olives, doncs, i mentre el cos anava fent pel seu compte, em va venir al cap la figura d’en Joan Boter, un veí del carrer de la Mercè que es va morir no fa pas tant, i la meva relació amb ell. Quan vaig arribar a la Garriga, jo estava acabant la carrera universitària, i una de les assignatures que em quedava per cursar s’anomenava Antropologia de l’alimentació. El professor ens va demanar, entre d’altres, documentar un cas singular d’obtenció, hàbits i consums alimentaris que tinguéssim a l’abast, i, coneixent la dèria pagesa i la forma de vida austera i intemporal d’en Joan, vaig demanar permís per fer-li una entrevista. Vam passar una tarda memorable. Casa seva era com una masia camuflada al bell mig del poble, on la llar de foc no s’apagava mai del tot, i feia la mateixa olor que la cuina de Bellver, al Tagamanent, on de petit ens duien els pares i on passava uns dies fantàstics cada estiu. A l’eixida hi tenia conills, i en un cobert al final del pati, el rebost i les eines. Hi guardava llenya i patates per més d’un any, verdura fresca i llegums, oli d’oliva fet seu, olives, bolets collits per ell en semiconserva, tomàquets de penjar, pots de tomàquet sofregit, cebes i alls trenats. En un gran congelador a l’interior de la casa anava acumulant verdura dels horts que treballava i que no era capaç de menjar-se tot sol. Ho anava posant, rentat i tallat, en bosses de plàstic, juntament amb peces de conill, de pollastre i altres aliments naturals, que donava a fills i nets quan venien a veure’l. Fumava un parell de cigarretes al dia, que s’estaven hores, apagades, als seus llavis, i amb prou feines bevia alcohol.
Setmanes després vaig tornar a visitar-lo: m’havien posat molt bona nota al treball que havíem fet conjuntament, i li volia fer un petit regal. Després de molt insistir, em va dir que acceptaria una ampolla de conyac: havent dinat, m’agrada perfumar el cafè amb una gota. Un bon any més tard, novament a casa seva, vaig poder constatar la literalitat del seu petit vici diari. L’ampolla que li havia regalat encara era mig plena, damunt la llar de foc, sempre encesa.
Diumenge passat, després de dinar al solet de Can Planell, vaig pensar: al Joan Boter, si li parles de rastre ecològic, de sostenibilitat o de crisi, t’engegarà amablement a fregir espàrrecs.

Martí Porter