Primeres mesures anticrisi: El Cau, El Fanal i l’Àvia Lola (gar_136)

Quan, com s’entesten a recordar-nos sistemàticament, vivim immersos en una crisi tremenda, que tenen els pebrots de dir que tot just acaba de començar (?), convé ser diligent i prendre mesures pal·liatives: trobar respostes que ens facin trempar col·lectivament, trobar elements que ens cohesionin com a poble, trobar fonts que ens injectin sàvia nova, trobar motius que ens permetin anar a dormir amb una mínima esperança en el nostre futur i en el dels nostres fills.
Per sort meva, els darrers dies he sentit una confiança infinita en el futur. Fa un parell de setmanes, a Gurb, vaig assistir a la Festa dels Passos de l’Agrupament escolta Jaume Oliveras de la Garriga. Tot i que aquestes celebracions se’m fan una mica llargues, em vaig emocionar vàries vegades. És pura delícia assistir a l’intercanvi de regals entre nens del cau que comencen i nens que pugen un graó, és pura delícia copsar fins a quin punt en són, de generosos, els monitors, i els caps que diuen Adéu amb un brí d’enyorança preventiva, és pura delícia veure com creixen plegats i com despleguen la seva bateria d’armes pacífiques, de valors positius, l’amistat, el respecte, la solidaritat, el treball de grup, l’estima per la natura, la fraternitat, al llarg del seu trànsit cap a la vida adulta. Amb aquests nanos me n’aniria a l’altre extrem de la galàxia..
Dissabte passat al matí, ja a la Garriga, vaig anar a visitar la Torre del Fanal. Més d’un i més de dos dels personatges del cau són també copromotors del projecte d’habilitació d’aquesta torre del barri de Can Noguera com a equipament públic municipal autogestionat per les entitats: els joves feien d’amfitrions i d’impulsors de la iniciativa, però els adults i els iaios érem també una bona colla. És evident que el dèficit d’instal·lacions socioculturals a la Garriga dels 15.000 clama al cel, i és obvi que els joves tenen una energia que d’altres anem perdent pel camí. Parlo per mi, esclar, però, en aquestes condicions, benvinguda sigui la pressió juvenil, i benvinguda, també, la lluita pel bé comú. Tant de bo l’Ajuntament, les entitats, la ciutadania i els partits polítics afrontin el repte positivament!
El darrer plat fort de la meva marató anticrisi va tenir lloc, aquell mateix vespre, al carrer Miquel Porter, antigament José Maria Pemán, on l’àvia Lola celebrava el seu primer segle de vida. Centenars de persones, quatre generacions, família, amics, veïns, paradetes de begudes i de menjars de franc ateses amb extrema simpatia per fills i néts i besnéts, centenars de pàgines sensibles als llibres d’honor, i riures i petons i música i cinema, i mil i un detalls que transmeten amor, inconformisme i capacitat de convivència: felicitats, àvia Lola!, al teu voltant s’ha bastit el millor escenari per a combatre totes les crisis del món.

Martí Porter