Firaires d’il·lusions galàctiques (gar_134)

Fa alguns anys que mestre Sisa, transmutat amb l’heterònim de Viajante, cantava allò de “soy viajante del comercio de ilusiones, represento lo que no se puede ver…”, una cançó que, com d’altres seves, té més d’una lectura. Pel que fa al cas, la vaig adoptar com a banda sonora oficiosa de la darrera fira d’entitats. Mentalment, l’anava taral·lejant, perquè és això el que em semblà la fira, una escenificació d’allò que mou la quasi setantena d’entitats, associacions i col·lectius de tota mena que hi ha a la galàxia garriguenca. Amb l’afegit, naturalment, que representen, per sort, el que sí que es pot veure, tocar i sentir.
El comentari més estès és que hi havia molta gent –la bonança hi va ajudar– i moltes parades, que és el que interessava. I com en qualsevol fira els contactes van ser profitosos. Intercanvi d’idees, converses per tal o qual projecte, algú que es fa soci, la informació que es dóna… La gent, sobretot, badem, i ens sorprenem de la quantitat d’activitats –i de feina– que hi ha per fer al nostre petit planeta local (que no és verd ni blau sinó d’un madur amb textures de colors) on s’hi van incorporant, atrets o centrifugats, éssers d’altres galàxies, algunes ben llunyanes.
La fira ha estat un èxit rotund, sí, i hem incorporat la cita al calendari d’auto homenatges que ens fem al llarg de l’any (Corpus, festa Major –ui, perdó–) perquè fa bo, de tant en tant, de mirar-se i agradar-se. Tenim les eines perquè ningú es pugui sentir marcià a casa seva i el manual d’ús que suposen les oportunitats per col·laborar, uns amb altres, en multitud d’actes. El pitjor que ens podria passar seria, però, que malgrat créixer com a poble tinguéssim un teixit social dispers i esprimatxat. Sortosament ni és així ni hem permès que ho sigui, raó de més per cuidar-lo, esperonar-lo i lluir-lo. La fira ha estat i és, a manca d’altre indicador, una bona mostra sociològica de com som i de què ens agrada als garriguencs.
Tot plegat ens planteja, encara, un repte col·lectiu, que és saber detectar les necessitats que ens han de permetre millorar les nostres prestacions. (No tot són eurons, però tot costa eurons!). Detallar d’una vegada, per exemple, conceptes i projectes llargament vaporosos com el dit centre cívic o hotel d’entitats –ara només hotel Fawlty (quina gran sèrie de la BBC…). Qui haurà de prendre decisions i liderar iniciatives no podrà desoir els firaires ni fer-se el desentès. Trobarà, segur, a tothom ben disposat per ajudar.
En fi, que el Passeig, que és la via Làctia de la galàxia, s’ha demostrat com el punt idoni per fer aquest tipus de trobades. Potser, només, em sembla que s’hauria d’evitar encarar tendals en un mateix tram per tal de no provocar petits embussos, però vaja… Fent balanç, crec que tothom s’ha de poder felicitar per l’èxit de la fira, tant per l’organització com per la participació. Exhibir la diguem-ne musculatura associativa és altament tonificant, que s’aparti el termalisme. A més a més, concretar inquietuds a partir del compromís que suposa dedicar-hi part del teu temps lliure és un signe de responsabilitat i de civisme, parauletes que en la fira s’alliberen del llast del políticament correcte i adquireixen plenament el seu sentit, sense additius retòrics ni conservants ideològics. Perquè una cosa sembla clara: per sota i per sobre del llot i el joc polític –que a la Garriga va camí de fireta de vanitats– la gent és ben viva i s’il·lusiona amb allò que fa. I és que no és un hobbie, és un neguit de viure, és una il·lusió… galàctica, sí, això mateix, “soy viajante del comercio de ilusiones…”

Albert Benzekry i Arimon