¡Poderoso caballero es Don Dinero! (gar_132)

M’he resistit fins avui a expressar les meves sensacions al voltant de la ditxosa planta de cogeneració amb biomassa —o incineradora—, entre d’altres raons perquè no en sé prou del tema, perquè em sembla que molts en parlen massa, i massa interessadament, i també perquè, des del principi de l’interminable debat, m’ha donat la impressió que el tema central quedava desenfocat: el problema no és el Què; el problema és el Com. De les bondats objectives de la generació d’energia a partir de la combustió de biomassa no cal ni discutir-ne: fa milers d’anys que es van descobrir, i la humanitat n’ha tret profit des d’aleshores. De la necessitat de trobar alternatives energètiques industrials tampoc cal parlar-ne aquí, per bé que siguem molts els que pensem que el que ara mateix és realment urgent és deixar de malbaratar uns recursos que són, en tots els casos —fins i tot en el que ens ocupa—, finits: senzillament, hem de gastar menys energia, perquè el model de desenvolupament humà dominant és insostenible, també a curt termini.
No en sé prou, deia al principi, però llegeixo els diaris, i, entre d’altres, el 9 Nou. I divendres passat, i aquest dilluns també, vaig ser un més dels catalans perplexos que citen els sociòlegs aquests dies, quan em vaig topar amb els articles que comenten la situació del projecte en qüestió. Aquest és el menú proposat:
Entremesos: sense que s’hagi pogut celebrar, encara, el reiteradament anunciat debat públic entre les parts implicades, l’empresa informa que aquell mateix dilluns o dimarts presenta la instància sol·licitant a l’Ajuntament la corresponent llicència. Atesos els terminis legals establerts —la corporació disposa de dos mesos per pronunciar-se—, l’entrada d’aquest document al registre fa pràcticament inviable la possibilitat d’organitzar i celebrar una consulta popular —vinculant o no, que ja es veuria— prèvia.
Primer plat: els promotors comuniquen que, en nom de l’interès general, demanen al consistori que l’edificabilitat autoritzada a les seves instal·lacions passi del 3% al 40%. No està mal. Jo, per casa meva, no gosaria demanar-ho, eh?
Segon plat: si no s’atén la seva sol·licitud, l’empresa seguirà tirant endavant el projecte, però es veuria obligada a deixar de banda la resta d’activitats, acomiadant les més de 100 persones que hi treballen (i se m’acut: on queda, aleshores, l’interès general?)
Postres: d’altra banda, cal preguntar-se què passarà amb l’acord anunciat amb les Universitats Politècnica, de Barcelona i Autònoma per crear el “Parc tecnològic de la biomassa” —que, si tot va bé, es presentaria a Barcelona pels voltants del mes d’octubre— si les demandes dels nostres prohoms locals no són unànimement acceptades.
Cenyint-nos als recents articles del 9 Nou, sembla que la factura —i la seva digestió, que s’augura, com a mínim, pesada— la pagaran els dolents (ciutadans, associacions, partits) que gosin dubtar de les excel·lències innates del projecte, o els que en demanin tants detalls i millores com faci falta; els dolents que impedeixen multiplicar per tretze, sisplau per força i ja mateix, l’edificabilitat d’una instal·lació industrial; els dolents dolentíssims que volen enviar a l’atur un centenar llarg de treballadors; els dolents retrògrads que, oposant-se al progrés i a l’interès general, rebutgen que la recerca i la investigació científica de primera categoria s’instal·lin a la Garriga. No em sembla una forma gaire constructiva d’afrontar el problema, i em ve al cap un poema de Quevedo, que cantava Paco Ibañez fa molts anys, a l’edat de la innocència: ¡Poderoso caballero es Don Dinero!

Martí Porter