Mira que n’és de fàcil! (gar_129)

Per motius laborals, em toca tafanejar un centenar llarg de mitjans de comunicació diàriament, i les darreres setmanes he assistit, desolat, a l’enèsim atac dels imperials defensors del pensament únic.
Jo no sé vosaltres, però a mi, una de les coses que m’agrada més de viatjar és, precisament, sentir-me estranger: no saber res dels costums, i aprendre’n; no saber res de la gastronomia i sorprendre’m; no saber res de l’idioma, i intuir-lo; no saber res de res del país d’acollida o de trànsit, i deixar-me portar.
Per deformació professional o per devoció, tant se val, compro diaris noruecs a Noruega, diaris grecs a Grècia, diaris marroquins al Marroc. No hi ha res més deliciós que jugar a ser detectiu: què vol dir, aquest titular?, què vol dir, aquest peu de foto?, què vol dir, aquesta manera de plantejar la notícia?
De la mateixa manera, no hi ha res més deliciós que perdre’s per qualsevol carrer, a l’estranger: demanar a la iaia que, com tu, espera l’autobús, o a la parella d’enamorats que deambula entre petons pel parc, o al policia que té ganes de fugir de la rutina i es desviu per indicar-te mil solucions als teus petits problemes de turista. En el 90% dels casos, l’interlocutor farà mans i mànigues per facilitar-te la vida.
Als imperials defensors del pensament únic, sovint monolingües, no els sembla bé, la diversitat, i, apel·lant a un —per ser dolç— estrambòtic sentit de la igualtat, exigeixen un bilingüisme que són els primers en passar-se pels dallonses. No he vist mai el suposat bilingüisme en determinats àmbits de la capital del regne, ni a cap de les seves sucursals; no he vist mai una institució estatal mullant-se el cul de debò per l’euskera o pel gallec, posem per cas; no he vist mai molts dels intel·lectuals del règim —d’esquerres o de dretes, malauradament en aquest sentit sovint s’assemblen massa— donant un bon cop de puny a la taula.
Jo em quedo amb el següent: a la Garriga, els fills dels meus amics nouvinguts —o no tant— parlen el català amb la mateixa naturalitat que parlen el castellà i, quan és el cas, la seva llengua materna. A la Garriga, i a bona part del nostre dissortat país, l’idioma no és motiu de conflicte: som a Catalunya, aprenem el català, que és la llengua pròpia, i el castellà és sens dubte un altre dels nostres —molt, probablement el que més— preuats patrimonis culturals.
Sense que li hagi demanat mai res, l’amiga del meu fill, que és de Jerez de la Frontera, m’adreça un correu que comença així: “Hola, sóc…