Sarabanda (gar_122)

Tot i que estic raonablement satisfet de la meva masculinitat, i que, per norma general, no em canviaria per res ni per ningú, hi ha hagut moments puntuals de la meva vida en què he desitjat ser una dona. El primer cop va ser a la preadolescència i les seves iniciàtiques urgències, quan pensava: si tingués pits propis, em passaria el dia tocant-me, i no hauria de demanar permís a ningú per fer-ho, i seria immensament feliç, i m’entusiasmava la idea. El segon, quan, primer la meva dona i a continuació moltes de les meves amigues, van començar a quedar-se prenyades: sentir el nano bellugar-se al ventre de sa mare, parar l’orella damunt el seu melic i escoltar-lo, veure’l donar puntades de peu i acomodar-se xino-xano per descobrir el món exterior, espiar l’íntima relació prèvia que s’estableix entre ells mentre conviuen a l’aixopluc del mateix cos, i la cara feliç de cansada, inabastable plenitud que fan les senyores quan ja han superat les primeres nàusees i encara no pateixen les darreres contraccions, em va fer pensar, més d’una vegada, que m’havia equivocat de gènere. N’hi ha hagut d’altres, que no tinc espai per explicar, però el darrer d’aquests moments és molt recent, de fa tot just un mes, i el vaig viure a l’Auditori de l’Escola Municipal de Música, quan el Cor Sarabanda va regalar-nos Sarabandejant la poesia, en el marc de la Primavera Poètica.
De la Mariona Castelar, directora i compositora, me’n vaig enamorar fa molts anys, la primera vegada que la vaig sentir cantar, però aquell vespre de finals d’abril, l’objecte de la meva passió no va ser només la Mariona —que també—: veia la Cinta recitar, veia la Tona tocar, veia les Montses i la Lurdes i l’Anna i les Dolors i les Martes i la Núria, un munt de dones cantar i moure’s al ritme d’un Vila, d’una Abelló, d’una Marçal, d’un Sarraute, d’una Arderiu, d’un Desclot, d’una Boldú, d’un Casasses, d’un Riba, i l’una que canta com si s’hi jugués la vida, i l’altra, tan solemne, i l’altra, espantada com una nena tímida i l’altra, morta de riure com un vailet trapella, i una que mira desafiant, i l’altra que somriu, burleta, i vaig imaginar-me en un harem: jo no era el califa, ni el visir ni l’eunuc que fa guàrdia: jo cantava amb elles, reia amb elles, jugava amb elles, simplement, perquè era una d’elles.
Està decidit: si els Déus em deixen triar, la propera vegada que neixi em demano ser dona. De petita em tocaré els pits fins cansar-me’n, després faré una criatura i, en acabat, a l’edat en què tot va adquirint tots els sentits alhora, cantaré, si m’hi volen, amb la gent del Cor Sarabanda.

Martí Porter