Flors i violes (d’or) (gar_121)

Ah, si tot fos tan fàcil com sembla! Realment, a falta de la traca final de diumenge, aquesta ha estat la setmana gran de la Garriga. Costa pensar poder concentrar més actes en menys temps. Qui ho volgués veure tot ho haurà tingut francament difícil: des dels festivals Connecta i Primavera Poètica –encara en dansa– passant per la tirallonga d’actes previs al Corpus (un altre festival). D’entre tots els actes, però, a dia d’avui, em quedo amb la representació de l’opereta La Viola d’Or, el darrer cap de setmana, no només per l’excel·lent feina orquestrada –mai millor dit– per la directora Gabriela Zabala, pel compositor Joan Figueres i per l’adaptadora del text, l’escriptora Núria Albó (i demés col·laboradors, és clar), sinó, sobretot, per l’emoció que destil·lava l’espectacle, per l’alegria que transmetien els escolars i per la lliçó, innocent, il·lusòria, pueril, que és capaç de transportar, encara, una obra escrita per l’insigne escriptor modernista Apel·les Mestres (1854-1936) i estrenada a la Garriga el 1914.
I què ens diu aquesta obra? Ras i curt, és una vindicació de l’art per sobre de contingències diverses –l’autoritat i l’autoritarisme, sobretot–, emmarcada en un ruralisme frondós i exuberant, personificat en la natura i, en el cas que ens ocupa, en el bosc de can Terrés –davant de Santa Maria del Camí, entre la carretera i el Congost. Allí s’hi feren les dues úniques representacions del Teatre de la Naturalesa (1911 i 1914), impulsades per elements de la colònia estiuejant –diputats i regidors de la capital– i per les autoritats locals. Malgrat l’èxit esclatant de les representacions –més de 5000 persones: més de 15 Patronats plens!– i llur repercussió en mitjans locals i barcelonins, la iniciativa decaigué pels vaivens culturals de l’època, pautats ara més pel gust burgès i urbà del Noucentisme que no pas pels epígons bohemis modernistes, desnonats dels llocs clau de la cultura i la política, encarnats en el pobre Serafí, agent pertorbador de l’ordre establert i d’un simbolisme prou evident.
No ha de ser fàcil, no, però hauríem d’intentar que l’esforç no decaigués (i començar per reeditar en una separata l’estudi que Francesc Viñas va fer el 1997 sobre els Teatre de la Naturalesa, isolat i assolat al número 13 de la revista Lauro del Museu de Granollers), i maldar perquè l’art, la poesia, el teatre, la música, siguin alhora afirmacions personals i col·lectives –per sobre d’autoritats i autoritarismes–, amb canals estables que en garanteixin la continuïtat i promoció, que siguin, en definitiva, expressió de la inquietud cultural que bull constantment a la Garriga, tan urbana, tan burgesa, tan multi, tan diferent de la de fa cent anys. Acabada la funció, un parell de travesseres més avall, carrer Rosselló, encara sentia el cor del poble, que no es rendia: “visca la música, visca l’amor, visca la Viola d’Or!