Sant Jordi i el vallesà de l’any (gar_118)

Doncs jo, què voleu que us digui, trobo que encara no estem tan malament. Dimecres, per Sant Jordi, Can Dachs i la Plaça oferien un aspecte magnífic, de gent, de vida al carrer, de tertúlia, de convivència pacífica, d’intercanvi. Un poble de 15.000 habitants que compta amb mitja dotzena d’editorials actives, ara surt un Sunyol, ara un Sedó, ara un Garrigós o un nou Delgado, ara, encara, un esplèndid llibre de cuina de l’AMPA, els monitors i els nanos del CEIP Giroi, no és precisament un cadàver. Amb tots els respectes, que m’oblidin les indigestes i multimilionàries campanyes Zafon i altres negocis rutilants, i que sovintegin, en canvi, les humils singularitats amb vocació universal.
Avui dijous, quan escric aquestes línies que llegireu a partir de divendres, falten poques hores perquè es conegui la identitat del guanyador del premi Vallesà de l’Any 2007, que atorga el periòdic El 9 Nou a partir d’una votació popular. Lògicament, no tinc ni idea de qui guanyarà, però, sense desmerèixer les moltes i seguríssimes virtuts de la resta de nominats, tinc molt clar quin és el meu candidat predilecte.
El meu vallesà de l’any té cara i ulls de nen: és una persona que es distingeix per la seva feina obstinada, d’enormes i positives conseqüències per al conjunt de la ciutadania i per la cultura, fins i tot si això no sempre s’entén. El meu vallesà de l’any és una persona que desafia qualsevol lògica del mercat i s’entesta a programar cinema de cinc estrelles, una setmana rere l’altra, i troba temps, encara, per saludar-te a l’entrada del cinema, des de la guixeta, i desitjar-te bona nit en acabar, a la porta de sortida, perquè, al cap i a la fi, ets un convidat a casa seva, i s’ha de ser educat i cordial amb els amics, oi?
El meu vallesà de l’any és una persona que no perd mai la ocasió de defensar el català, contractant, sempre que li és possible, films en la nostra llengua. El meu vallesà de l’any és una persona sensible, d’altra banda, a la importància de la versió original en determinades obres cinematogràfiques. El meu vallesà de l’any s’escolta la clientela, pren nota dels desitjos del seu públic, i fa mans i mànigues per portar a la Garriga títols que no veuen ni a Vic, ni a Mataró ni a Granollers.
Aprofito per dir-vos que la seva fidel parella de fet en el negoci, el projeccionista, el Pitu, està malalt. Al Pitu li devem, també, bona part de la nostra inaudita felicitat cinematogràfica, i, així que es trobi una mica millor li hauríem de fer un petit homenatge popular, i donar-li les gràcies públicament per les mil hores de somnis que ens ha ofert. Mentrestant –quina enveja!–, el Miquel Sebastià ens treu les castanyes del foc, garantint el bon funcionament i la continuïtat del, ara sí, darrer cinema de poble de la comarca.

Martí Porter