Enfilant antics records (gar_116)

Ja han passat uns quants dies però encara m’és viva la imatge de la Garriga el matí del dia de la Festa dels Tres Tombs. Jo la vaig viure per primera vegada com a Traginer major dalt del carro gran des d’on podia contemplar l’espectacle d’un poble que havia sortit al carrer a celebrar-la. Ja que no podia veure la cavalcada perquè en formava part, sí que em vagava contemplar la gent que omplia els carrers gaudint d’aquella diada assolellada i el pas dels cavalls i els carruatges sovint endiumenjats. Una festa popular i alegre que ha sobreviscut gràcies a la constància i bona voluntat dels seus organitzadors.
A la Garriga, com en tants altres pobles de la pagesia vallesana —i bona part de la Catalunya rura— era habitual, durant segles, la presència de cavalls, eugues, ases i mules per les feines del camp i pel transport. Rememorar-ho, en la diada del seu patró, Sant Antoni Abat, és reviure i gaudir de costums i tradicions molt antigues lligades amb els cicles de la Naturalesa i que formaven part del feinejar de cada dia per part de pagesos i traginers.

Actualment, veure passar un carro pel carrer és gairebé tan estrany com veure-hi passar un tanc, i contemplar el pas compassat d’uns cavalls, un petit i bell espectacle ben poc usual. La seva extinció ha estat ràpida en aquests temps quan la velocitat és reina de camins, carrers i autopistes. Ara és potser només gràcies a l’afició a l’hípica que s’ha retornat a l’ús, afició i amor al cavall.
Per això és tan emotiva la Festa dels Tres Tombs, homenatge popular a aquest animal noble que és el cavall, amic de l’home que des de l’antiguitat se n’ha servit per usos diversos.
Quan jo vaig viure a pagès durant la guerra civil espanyola m’havia vagat anar amb el carro del burro, o amb el carro gran, i acompanyar el pagès quan anava a llaurar amb les eugues i gaudia amb l’olor de la terra remoguda per l’arada. Totes aquestes coses les rememorava mentre des del carro gran dels Tres Tombs vivia aquesta festa tradicional i veia els ulls il·lusionats dels infants i els somriure dels pares, que donaven a l’ambient lluminós de la festa un aire d’alegria col·lectiva.

Martí Sunyol