Manifest de commemoració del 69 aniversari del bombardeig de la Garriga, 29 de gener de 2008 (gar_107)

Avui fa 69 anys, el 29 de gener de 1939, aproximadament a aquesta mateixa hora, dues esquadretes d’avions italians, treballant per a l’exèrcit feixista de Franco, va bombardejar la Garriga. Cap objectiu militar. Només l’execrable voluntat d’atemorir encara més una població que, després de suportar quasi tres anys de guerra, esperava l’imminent moment en què seria definitivament presa per les tropes que, aixecant-se contra el legítim govern republicà, havien iniciat l’enfrontament l’any 1936.
La guerra estava guanyada pels feixistes, però això no va ser suficient per a evitar un bombardeig inútil que, com a tantes d’altres poblacions catalanes, només va servir per a acabar amb la vida de persones anònimes i innocents i per a inundar de tristor i misèria les vides de les seves famílies i el sentiment de tot un poble.
I a més, unes víctimes i uns fets que han restat en l’oblit durant els següents llargs 40 anys i que, encara després, s’ha tardat massa temps a recuperar i reivindicar-ne el record. Ara, quan hi pensem, ens omple una sensació de ràbia, de tristor, com la que descrivia en Lluís Llach, als anys 70, a la seva cançó I si canto trist:

Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m’agrada els somrís
d’un infant vora el mar
i els seus ulls com un ram d’il·lusions esclatant.

I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.

Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m’agrada el batec d’aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l’han condemnat.

I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d’ignorats companys.

Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m’estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.

I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.

Serveixi, doncs, aquest petit acte que ens ha reunit al voltant del Monument en record de les persones que han lluitat per la recuperació de les llibertats democràtiques i per la Pau, com a record i homenatge a tota la gent que va patir i, encara avui pateix en diversos indrets del món, les injustícies d’aquells que volen esclafar la llibertat.
I en especial, serveixi aquest acte per a homenatjar les almenys 14 persones que van morir en el bombardeig de la Garriga; algunes eren garriguenques, d’altres simplement eren al poble de pas, d’altres que tot just eren infants… en direm els noms i tots plegats farem un minut de silenci en el seu record.

La Garriga, 29 de gener de 2008