Cent i mil (gar_100)

Entre finals de juliol i començaments de setembre apareixia el número 88 del GAR. Parlava de dos anys de vida pública, d’una tasca feta per un nombrós grup de persones, de ventall d’opinions i voluntat d’arribar al número 100 amb bona salut, amb afany de mirar enrere i de continuar endavant.
Confesso que aquelles ratlles em van fer pensar. En uns moments i en un país envoltats de mil entrebancs i desercions, avesats a demanar a canvi d’altruismes contraprestacions econòmiques a ser possible ràpides, induïts a creure que hem de sentenciar més que qüestionar, i convençuts que podem opinar de tot sense ni de vegades tan sols saber de què va l’assumpte, una revista com el GAR s’agraeix perquè aporta criteri sense necessitat de desbarrar i demostra voler encetar o continuar camins on la comunicació no es perdi en derivacions estranyes que al final cauen en el buit.
Cent. No són pas pocs. I no és pas poca feina. I, a més, quan hi afloren voluntat, professionalitat, disseny, pàgines pensades, colors múltiples i opinions, garbelladures, notícies, entrevistes, garites, agendes d’activitats, jocs, esgarrapades, concursos, o gargalls, car la seriositat del projecte i del producte no amaga ni tics ni tocs d’humor en cada publicació en un giny ben nostrat.
Valorant gent que treballa com els redactors del GAR, he pensat aquests dies en “El Xàfec