56 germans morts (gar_098)

Mentre nosaltres, ben grassonets, ben calentets, ben borratxos de poder, perpetuem fins a l’inconsciència la nostra particular orgia –i vinga AVES, i vinga Meeting Points, i vinga SIMOS–, 56 germans moren, de set i de gana, rodejats d’una immensitat d’aigua salada. Ho llegim, ho veiem, ho escoltem, amb la mateixa sensibilitat que ens desperta un partit de futbol, una baralla domèstica entre famosos o un debat parlamentari sobre el sexe dels àngels, però no és ben bé el mateix.
Jo ho imagino així: puges al cayuco, tan decidit com mort de por, després d’haver pagat una fortuna, tot el que tenies i, probablement, també, el que no tenies, i penses, com tothom: me’n sortiré. Fins a 150 persones amb les mateixes cabòries s’embarquen a la precària barcassa clandestina. Poques hores després de veure la platja allunyar-se, t’adones que alguna cosa no rutlla: el motor s’ha aturat, i no tornarà a engegar-se.
La por, com totes les coses, pot ensumar-se. Homenots joves i forts i fibrosos de quasi dos metros ploren com nadons desemparats, i els més serens han de fer mans i mànigues per evitar que el pànic col·lectiu bolqui l’embarcació. Passes dies i nits enmig del no res, a la deriva, i et promets: me’n sortiré, i recordes la platja i la família i els amics i la coca-cola a la plaça del poble i la noia amb qui et vols casar i les cançons de bressol de l’avi, i comença a minvar el menjar i el beure, i arriben els primers deliris.
Una matinada, ja no saps ni quants dies fa que et vas embarcar, ja no saps ni quants dies fa que vas menjar i beure per darrera vegada, notes que el company del costat no es mou. El toques; el seu cos està gelat i rígid. Els vius us mireu i, sense necessitat de parlar-ne, el llances per la borda, xoff, i et desitges millor sort. Aleshores, com si l’infortunat company de viatge hagués donat el macabre tret de sortida, comença un infernal degoteig de morts, xoff, xoff, que són lliurats al mar sense més cerimònia.
Un parell de vius decideixen acabar abans d’hora amb el suplici, i gasten la darrera energia en abraçar per sempre les onades, xoff, xoff. Passen els dies i les nits, t’acostumes a l’horror, i, quan ja estàs a punt de rendir-te, quan la nebulosa melancolia i el somni febrós han vençut a les ganes de viure, quan ja t’has resignat a iniciar el viatge sense retorn i, senzillament, esperes que la mort no sigui gaire dolorosa, un vaixell maurità et repesca i et du a terra ferma.
56 germans morts, penses, uns dies després, mentre l’avió que et repatria sobrevola la mar platejada. Des de la finestreta, vist de tan amunt, l’oceà sembla ben inofensiu. Més compungit, més dolgut, més espantat, més fràgil, demà tornaràs a provar sort. Tota la vida et perseguirà el xoff.

Martí Porter