Somni d’una nit d’estiu (gar_094)

Amb britànica puntualitat, el tren entrava a l’estació de la Plaça Catalunya de Barcelona. El recinte feia bona olor, i era net com una patena: ni quilos de premsa gratuïta escampada, ni ratolins ni ampolles ni bosses de plàstic a les vies, ni incívics fumant, ni llaunes mig buides als bancs vermells, ni escopinades als racons, ni vòmits ni pixums a la part més fosca, ni màquines fora de servei sense previ avís, ni serveis de seguretat que de tan agressius provoquen l’efecte contrari. Hi havia molta gent, sí, però l’entrada i sortida dels trens i la seva càrrega humana anava a bon ritme, sense dilacions, sense retards, sense nervis. Tot es feia amb diligència i cordialitat i, per a major felicitat col·lectiva, no feia ni fred ni calor, i l’aire no semblava insuficient ni corrupte.
La megafonia funcionava perfectament: amb una veu sensual, gairebé sexy, elegant i diàfana com la que encara pots escoltar a certs aeroports del Brasil, els altaveus anunciaven l’arribada dels combois i la seva destinació, un minut abans que, efectivament, aquests fessin irrupció per la via prèviament establerta. Megafonia, monitors i pantalles estaven d’acord, i transmetien un missatge únic i curiosament inequívoc, que es veia confirmat en entrar el tren a l’estació perquè, mira que és fàcil, als panells laterals i frontals del vehicle hi llegies el mateix que havies sentit i llegit, esperant a l’andana de l’estació, tot just un moment abans.
A l’hora convinguda, doncs, pujaves al tren, i tots els que amb mi ho feien podien seure, perquè s’havia previst que aquella era una hora punta i que la gent va cansada i que és agradable poder fer un Uf! i llegir el diari o somiar truites abans d’afrontar el tram final d’un llarg dia laborable. Els vagons, polits, els serveis, oberts i pulcres, la temperatura, adequada, l’interventor, ben educat, l’àudio, mut. No queia cap puta catenària, no s’avariava cap puto enginy informàtic, no hi havia cap puta vaga, no s’havia espatllat cap puto sistema de senyalització enlloc, cap puto tren havia descarrilat, cap puto tram es veia afectat per cap puta tempesta. El viatge era una pura delícia: una experiència iniciàtica.
Amb britànica puntualitat, el tren entrava a l’estació de la Garriga, els treballadors peregrins ens acomiadàvem, cansats però satisfets, i cadascú enfilava cap a casa amb la promesa d’un sopar calent, d’una estona d’esbarjo davant la tele, d’un bon llibre al sofà, d’una conversa suau amb la dona i els nanos, d’una cervesa al bar, d’un llit acollidor, i amb la tranquil·litat de comptar, l’endemà, a quarts de set del matí, amb un servei públic lent i antiquat, és cert, però puntual, net, amable: honest.
I aleshores em vaig despertar.

Martí Porter