Un viatge imprevist (gar_092)

Potser no se m’hauria acudit mai fer un viatge a Escòcia, però quan uns bons amic m’ho varen proposar aprofitant el pont de Sant Joan, no em va costar gaire acceptar-ho. Va ser una setmana relaxant i tranquil·la disposant d’un petit autobús que ens va permetre recórrer l’illa i visitar els llocs més emblemàtics.
Els escocesos ja ho diuen que d’anglesos no ho són, i crec que tenen raó. Hospitalaris, sense enfarfecs, zelosos del seu país i fidels a les velles costums, la vella Escòcia –rica de costums i llegendes– ofereix, al marge del paisatge plàcid on abunden els turons i els prats verds, una climatologia suau i una riquesa històrica monumental i respectable.
Val la pena poder passejar tranquil·lament per Edimburg, una ciutat que ofereix, vora el riu i sota el castell, unes panoràmiques esplèndides, i memorables monuments arquitectònics, aprofitar la bellesa dels seus nombrosos llacs –d’entre els quals, el més famós el Ness de l’hipotètic monstre– i recórrer el país on abunden els castells del segle XVII i el XVIII encara amb el seu mobiliari, estructura i velles costums, que sovint evoquen ressonàncies shakespearianes.
Hom pot visitar –i val la pena– la gran sala de recepcions del Parlament d’Edimburg, la casa més primitiva de Glasgow o les creacions més modernes d’arquitectes com Norman Foster. Cal no oblidar que –pels que volen i saben gaudir-ne– és el país del whisky, les destil·leries del qual estan obertes al públic interessat que vulgui visitar-les.
És cert que a Escòcia hi plou gairebé cada dia, però és una pluja fina que s’adiu amb la grisor del paisatge on el color verd té una brillantor especial. Jo crec que Escòcia és un país per estar-hi tranquil, on l’art, l’arquitectura i el paisatge es conjuguen perfectament i on els rius hi donen un toc especial de serenor. Respectar la pau d’aquell país a la primavera et dóna cert ànim per afrontar els possibles entrebancs hivernals.

Martí Sunyol