Miguel Poveda (gar_090)

Un dels meus petits plaers íntims és, quan no hi ha ningú a casa i l’hora és prudent, posar un disc que m’agradi molt, a deu de volum, i deixar-me anar, sense complexos: si cal plorar es plora, si convé imitar un solo de guitarra o de saxo s’imita, si s’ha de cantar a cor què vols, es canta, i si el cos et demana ballar, es balla. Ni faig nosa ni faig mal.
Des de l’ara molt llunyà i ja llegendari Bac de Roda de Rafael Subirachs —i, d’entre les moltes altres joies musicals d’aquell enregistrament mític, la seva brutal versió dels Segadors, per exemple—, pocs treballs en català m’han fet plorar tan de gust com Desglaç, de Miguel Poveda: un torrent de sensacions i sentiments de poetes de la talla de Jacint Verdaguer, Joan Margarit, Maria Mercè Marçal, Joan Brossa, Enric Casasses, i un deliciós etc. de grans prestidigitadors de la paraula, escampats amb esfereïdora sensibilitat i mala hòstia a parts iguals pel gran Miguel, cantaor, un dels tresors de la cultura catalana del segle XXI. Assegut al sofà de casa —i després dret i gesticulant, no sé estar-me quiet—, escolto, a deu de volum, Poveda: “Hem cridat fins a no poder més / la pau, la pau / la pau i la justícia. / Justícia i llibertat / fins a no poder més / (…) Tenim la boca seca