De la necessitat, virtut (gar_091)

Amb això de les vacances pel mig, els 100 dies de gràcia que se’ls concedeixen a qualsevol govern s’acabaran, si fa no fa, pels pressupostos. Fins aleshores, la incertesa que presideix els equilibris actuals del consistori aconsella prudència en els pronunciaments. Ahir, en un acte sobri i sense efectes especials (retransmès, val la pena subratllar-ho, per Ràdio Silenci), es van presentar els 21 punts que fonamenten el pacte de govern entre CiU i ERC. Les formes i els propòsits no pinten malament, però això encara s’assembla massa a un programa electoral i l’essencial, com sempre, és el que ve després, és a dir la feina per concretar-ho. Tot i estar en minoria, el pacte bipartit de convergents i republicans té expectatives raonables de sortir-se’n. D’entrada, sumarà el vot del regidor popular de forma gairebé automàtica, i té altes probabilitats de poder comptar també amb el GiG. D’altra banda, dues de les tres forces que hi ha a l’oposició són les que van encetar molts dels projectes que queden com a herència de la legislatura anterior, de manera que difícilment podran posar-s’hi en contra. Tot plegat, si els cops de timó no arriben a ser bruscos, podem esperar-nos no diem una legislatura plàcida, però sí un nombre significatiu de decisions preses amb un alt grau de consens, com a mínim dins del ple.
Allà on el quadre polític queda més incert és en relació amb l’electorat. Tot just una setmana després de la consulta, ja es respirava un clima estrany: com si una petita multitud de garriguencs —vistos els resultats i, sobretot, el rumb de les negociacions— tingués de cop i volta el sentiment d’haver-se equivocat a l’hora de donar el seu vot (o de no donar-lo). En primer lloc, no podia resultar més evident el cost terrible de la fractura d’ERC. El gest d’orgull de l’exalcalde, en presentar candidatura pròpia, li ha tributat un reconeixement personal que però, a efectes pràctics, és avui políticament inservible —ni tampoc s’endevina una trajectòria de futur especialment prometedora per a la formació que lidera.
El cas del GiG és una mica més desconcertant, perquè la seva “no-opció valenta