Vacances sí, vacances no (gar_086)

Acabo d’arribar d’una setmana de vacances, i quan hom intenta resumir-ne les vivències i els records, no tarda pas gaire a rebre la telefonada demanant amb urgència un articlet pel gar. No tinc excusa que permeti alliberar-me’n.
Les contra-vacances acostumen a ser més cansades que el propi període vacacional, perquè ha arribat el moment de buidar maletes, posar ordre en el que més o menys s’ha comprat, contemplar el valor artístic de les fotografies –si no han sortit velades–, explicar als familiars i amics la bellesa o interès del que has vist, i desitjar als altres que també gaudeixin força quan marxin uns dies de casa pel merescut descans (un descans que a vegades és cansat, i hom pot posar per exemple les hores passades en un aeroport, si hi vas a raure). Quan ja has fet tot això i et vas incorporant al ritme habitual de cada dia t’adones d’una manera molt viva del valor relatiu del temps; no és res de nou, ja ho deien els clàssics.
Els retorns tenen el valor de la permanència: del llit, la taula i els menjars de cada dia, dels amics que trobaràs pel carrer, del llibre que havies deixat a mig llegir, del paisatge que contemples des de casa o caminant Passeig enllà, coses a les quals no acostumes a donar la importància que tenen però que marquen el dia a dia del teu pas per aquest món i aquest petit país que és el teu poble. I, naturalment, no hi pot faltar la telefonada d’urgència que t’obliga a engegar l’ordinador i cercar el motiu més adient per l’articlet que et demanen.
Una de les solucions és explicar on has anat, què has vist, què has fet… però això té el perill de fer-se monòton i pesat, ja que tothom acostuma a repetir-se i a viure moments semblants, sobretot actualment amb l’obsessió pels controls de seguretat.
Després, un cop a casa, intentaràs assabentar-te de quines noticies hi ha sobre el nou Consistori municipal, tema una mica enrevessat encara, tot i haver-se celebrat ja el primer Ple Municipal de rigor. Com que arribes d’un país d’una democràcia llargament viscuda i assumida, tot el que tenim a casa sembla que trontolli i una mica de nyigui-nyogui, però cal creure en el temps, en la constància i la paciència que diuen que és la mare de la ciència.
Has estat una setmana fora sense haver llegit cap diari, escoltat cap ràdio ni vist cap programa de televisió. La naturalesa ha estat quasi només el marc general que t’acompanyava durant uns dies, i molt sovint el silenci, només torbat pel pas de l’aigua d’algun riu d’aigües pacífiques. És important el tema del silenci perquè vivim en un país que, en general és sorollós, i jo diria que el soroll —igual que el silenci— marca el caràcter de la gent i del país.
Sigui com sigui —hi ha gustos i gent per a tot— el desig d’un bon estiu a tots els lectors.

Martí Sunyol