Un cúmul de despropòsits

Algunes persones de la Garriga pensàvem que les darreres eleccions municipals podien ser una molt bona ocasió per veure quina era la maduresa política del poble en general i, en concret, dels seus potencials representants polítics (quan encara no s’havien celebrat els comicis).
El Fòrum de la Paraula, que es va celebrar pocs dies abans de les eleccions, fou un bon espai per fer-se una idea del que eren els programes que es presentaven i també per començar a entreveure quines qüestions podien esdevenir els topants entre els candidats. Una cosa quedava clara: després de les eleccions, probablement es configuraria un ajuntament amb moltes minories i caldria gestionar pactes i, per tant, exercir la política. La del pacte, si voleu, però en definitiva, la política.
El panorama actual ens indica que d’aquest exercici no n’hem sortit gaire ben parats perquè la trista realitat és que les set formacions que tenen representació a l’ajuntament han estat incapaces de generar les sinergies suficients per pactar. I, arribats a aquest punt, jo em pregunto: és un problema de programes electorals o bé respon a altres tipus de conflictes? Perquè del que vam sentir o llegir intuíem que hi podia haver sintonies i coincidències suficients per a generar, almenys, algunes possibilitats de pactes diferents. Cal dir que l’aritmètica era complicada però no impossible.
La realitat ens indica, però, que ara fa quinze dies durant el ple d’investidura fou escollida Meritxell Budó com a alcaldessa després d’una certa trencadissa entre les forces polítiques. Servidora no va poder-hi assistir, però del que n’he pogut esbrinar em sembla entreveure que el còctel no fou gaire reeixit (i deixeu-me així recuperar la paraules molt afortunades d’en Martí Porter).
La política està en crisi, diuen els experts. I la Garriga n’és un bon exemple. No s’ha aconseguit gaire més que un govern que, al meu entendre, té massa dosis de debilitat i massa riscos per poder garantir una governabilitat estable. I ara convé pensar en el futur. En primer lloc, pels propers quatre anys els disset regidors tenen un camí costerut per recórrer i, també, la necessitat de generar, malgrat tot, alguna mena de dinàmica que permeti no aturar en sec el desenvolupament social, cultural i educatiu —entre d’altres— que el nostre poble reclama. En segon lloc, i amb una perspectiva a més llarg termini, els set partits polítics han de valorar quines són les estratègies que adoptaran. Quins canvis en les seves files o bé en els seus programes, o bé en la seva forma d’entendre la política caldrà fer per evitar despropòsits com l’actual. I al final, entendre que la realitat en la qual estem immersos no engresca la societat civil en general a participar.
Per acabar, una darrera reflexió. Sempre he estat una gran defensora del fet que en l’espai públic no només actuen les forces polítiques, sinó que hi ha altres agents. En la situació actual la societat civil ha d’assumir determinades responsabilitats. Les entitats, les empreses i les persones individuals en general hauran de saber trobar i generar els espais necessaris per poder afegir la seva veu a aquest maremàgnum i, potser, aportar una mica d’il·lusió, noves idees, pluralitat i altres maneres de fer les coses al trist panorama polític que avui vivim.

Mònica Sabata