Les flors es panseixen (gar-82)

Ja s’ha celebrat la festivitat de Corpus d’enguany, i també com cada any hem pogut contemplar els carrers encatifats de flors evocant esdeveniments, personatges, o motius ben diversos, en un esclat de formes i colors que hi donaven un aire de festa i de joia esplendorosa. Ja ha passat la festa, tot ha tornat a la normalitat del fer i el passar de cada dia, però la Garriga ha escrit una pàgina més gràcies a l’amor de tots els garriguencs –actors i públic, badoc o no badoc– per aquesta diada. Els clavells i altres flors de les catifes, la seva olor i esclat s’han anat pansint al llarg de les hores, a poc a poc, com una ofrena de caducitat sabuda, i heus ací el seu petit miracle, el de la caducitat que donarà pas a un nou ressorgiment l’any que ve.
Es aquesta permanència que sembla adormida en el temps i que ressorgeix amb la llum primaveral de la festa de l’amor que és Corpus, el que ens porta a pensar en la importància del renéixer, d’aquesta mena de ressorgiment que surt de dins nostre, com una veu imperiosa. És una veu que se’ns imposa i que tots –essent-ne més o menys conscients– hem anat escoltant i treballant. Per què, gratuïtament, ens hem entregat a aquesta festa i activitat?
Hi ha, en el fons, una base religiosa, i una necessitat social. La festa de l’exaltació eucarística que és Corpus persisteix a la base de la celebració religiosa i és l’explicació externa de l’esclat floral als carrers, però el pes de la història i de l’evolució social que marca el fer de cada dia ens en dóna una interpretació molt més ampla que abasta diversos motius de la vida col·lectiva. I és aleshores quan entenem que s’hagin representat els vitralls de Francesc Fornells-Pla, la figura de Milú i de Tintin, l’evocació de terres llunyanes que avui sentim germanes, o els problemes diversos del nostre món de cada dia.
Quan a primeres hores del matí veus com es comencen a dibuixar i posar les primeres flors a les catifes ja saps que a la nit tot haurà passat i que els clavells, ja pansits, estaran a punt d’anar a les escombraries. Quin haurà estat el seu valor ? No només el de l’esforç, el sacrifici, la paciència i la il·lusió , sinó el de sumar-se a una tasca col·lectiva d’àmplia repercussió social, des dels infants de les escoles, als centres de joventut o dels provinents d’altres terres i creences que s’han sumat a la festa, així com els ancians i asilats que a l ‘entorn d’una taula esfullaven roses i clavells per ajudar als veïns enfeinats a elaborar les catifes.
No tot moria en el fer i desfer de la diada. Restaven exposicions, com la de clavells i la de les obres del Premi de Pintura Honda, de ressò europeu, i la de la Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella. Cada any van naixent noves iniciatives a l’entorn de la festa, com l’exhibició dels castellers, la tasca de les puntaires, l’audició de sardanes i l’admiració dels passavolants que potser de sobte descobrien el que és un dia únic i esplendorós a la Garriga que se’ls ofereix generosament.
La festa ha passat, els clavells s’han pansit, i a l’horitzó ja clareja la il·lusió d’una altra albada, la del Corpus 2008.

Martí Sunyol