La mare (gar_068)

Ara que els reconeixements a la figura del pare han anat caient com fruita madura, un rere l’altre —el darrer, la medalla d’or del Parlament de Catalunya per la trajectòria de Els Setze Jutges—, amb la parsimònia i la timidesa pròpies del nostre petit país sense solució, recordo amb particular devoció l’aventura vital de la meva mare.
A la Guillemette, bretona francesa de família erudita, catòlica i burgesa, se li va caure l’ànima als peus quan va respirar, de primera mà, l’ambient de la Catalunya dels anys 50, però no tant com per no desobeir la promesa que ella mateixa s’havia autoimposat de no casar-se mai de la vida amb un nacional d’aquell país patètic, endarrerit, masclista i inculte. I es va casar amb el Miquel, i va aprendre català —que ja parlava amb afrancesada naturalitat poc temps després d’establir-se a Barcelona—, i va acompanyar el seu home en totes les bogeries conjuntes: el teatre viu, la nova cançó, el cinema, la universitat…, tot fabricant, alhora, sis criatures, i sense renunciar, ni per un moment, a les seves conviccions i a la seva vida pròpia.
Quan la criança ho va fer possible, va recuperar espais íntims: classes de catequesi per a infants, fins que Deu se li va fer indesxifrable; el violoncel, que havia apartat sent adolescent però que mai hauria pogut abandonar del tot; l’anglès, fins al Proficiency, perquè, senzillament, no contemplava ser incapaç de llegir Shakespeare en versió original; l’examen per a més grans de 25 anys i els estudis universitaris de filologia francesa, perquè ho volia saber tot de la seva gent i de la seva cultura… Una curiositat infinita.
Aquella curiositat és el que més enyoro quan recordo la mare: no suportava cert teatre contemporani, però va assistir a tantes estrenes com va fer falta fins entendre, i apreciar, el que volien dir els seus congèneres. No suportava certa música contemporània, però va escoltar, mil diumenges al matí, els programes de música contemporània —música desordenada, n’hi dèiem nosaltres— de RNE i, després, de Catalunya Música, fins entendre, i apreciar, el que volien dir els seus congèneres. No entenia el nostre rock ni els nostres valors sexuals ni els nostres porros adolescents ni la moda de les religions orientals ni tantes altres coses de la nostra generació, però va escoltar Frank Zappa i King Crimson i els Sex Pistols i Talking Heads, i va interessar-se per la sexualitat dels seus fills, i va assistir a seminaris i estades Zen, fins ser capaç, si més no, de comprendre i estimar els seus congèneres.
I, ara que els reconeixements a la figura del pare han anat caient, un rere l’altre, tenia ganes de parlar-vos-en. Quina mare tan fantàstica, oi?

Martí Porter