El factor Viganella (gar_064)

Al llarg dels seus vuit-cents anys d’història, els habitants del poble italià de Viganella, als Alps, molt a la vora de Suïssa, s’han vist pràcticament privats de la llum del sol entre els mesos de novembre i febrer. El tímid raig d’hivern els era prohibit, incapaç com era de superar els 1.600 metres de muntanya de la zona ombrívola de la vall: un mur infranquejable.
L’alcalde Midali, jove ferroviari incapaç de rendir-se al desànim, i l’arquitecte Bonzani, que ja havien col·laborat en la construcció del rellotge de sol de la parròquia, anys enrere, van decidir que ja n’hi havia prou de penombra, de joves que foten el camp, de roba estesa que mai acaba de secar-se, de les inexplicables ganes de dormir, de la humitat anímica permanent, de la població envellida i trista, i van fer una promesa: durem la llum a Viganella!
Fa un mes i mig, a Viganella, es van viure festes de pel·lícula. L’alcalde Midali i l’arquitecte Bonzani van prémer l’interruptor, i un mirall de 40 metres quadrats (8 X 5) fixat a l’altra banda de la vall fosca, a mil metros d’alçada –amb totes les garanties ambientals, amb cost zero per als habitants del poble, amb un mínim impacte paisatgístic —, va encendre bona part de la plaça del poble, davant la mirada incrèdula dels vilatans. Els dos-cents iaios del poble, juntament amb la seva descendència més còmplice, i en companyia d’altres estranys companys de viatge, van poder viure el prodigi: a prop d’un mil·lenni després, el sol d’hivern visitava Viganella, i ho feia per quedar-se, encara que fos a 60% de la seva potència real i mitjançant instruments com a mínim curiosos.
Per acabar d’arrodonir la celebració, la gent de Huelva (La Luz, s’autodefineixen) va assabentar-se de l’enrenou provocat per Midali, Bonzani i companyia en un racó perdut dels Alps, i va suggerir fer la seva particular ofrena a l’astre rei: el 17 de desembre, a Viganella, van córrer litros de vins del sud de la península ibèrica, quilos de pernil pata negra i rius de fandangos vinguts d’Andalusia per inaugurar la nova era, mentre, diuen, veïns dels llogarets propers, erudits anglosaxons, curiosos japonesos, estudiosos mexicans i tota mena de fauna humana d’arreu s’ho miraven, amb una barreja de perplexitat i d’enveja.
Jo no sé de quin partit —o de quin no partit— és l’alcalde Midali, ni tinc informació sobre les simpaties polítiques de l’arquitecte Bonzani, i tampoc m’interessa massa saber si, rere el mirall de Viganella, hi ha servituds o aspectes criticables. Puc dir que vaig llegir la notícia i que em va agradar; que vaig cercar més informació a internet (http:/catmeteo.com/2006/12/16/el-espejo-de-viganella/, per exemple), i que em va semblar, en definitiva, que es tractava de la metàfora perfecta: necessitem llum, necessitem sols, necessitem miralls, necessitem projectes col·lectius que, al marge de les urgències i dels pressupostos, siguin capaços d’il·lusionar-nos. Necessitem trempar!
I és que, com diu fraternalment l’esplèndida xèrif prenyada de Fargo —un dels millors films dels germans Coen— als dolents dolentíssims que han pertorbat el fràgil equilibri d’una població oblidada de Minesota: “¡no sólo está el dinero, coño!