Fem memòria (gar_061)

Benvinguda la notícia que ens va donar mossèn Santi Collell acabada la missa de Sant Esteve, en presència del bisbe de la diòcesi de Terrassa, referida al conveni a signar en breu entre el bisbat egarenc i l’Ajuntament pel qual el consistori garriguenc es farà càrrec del manteniment i conservació, entre altres, de l’església de la Doma. Benvingudes, doncs, les seves paraules així com les del propi senyor alcalde, el qual manifestava, al final de l’acte litúrgic, que tots els regidors de la casa gran estaven d’acord a conservar, protegir i dignificar aquest patrimoni mil·lenari tan estimat per tots els garriguencs. A tots ells, doncs, el meu regraciament, i penso que també en nom de molts conciutadans. Ara bé, m’agradaria fer alguna observació als parlaments abans esmentats de l’alcalde i el rector, en acte tan solemne, atès que hi vaig trobar a faltar quelcom que tot seguit explicaré.
Els fills de la Garriga recordem encara l’estat en què va quedar l’església de la Doma acabat el conflicte bèl·lic de 1936. Tothom, ara, ho pot observar a través de les fotografies i postals realitzades en aquell moment i comparar-les amb les de les dècades dels 60 i 70. La dissemblança és ben evident.
L’estat actual de l’església i del retaule és fruit encara de la feina pacient i de l’eficàcia silenciosa d’un home, a qui sembla que es vulgui oblidar. Gràcies al seu treball diligent i laboriós avui podem gaudir i complaure’ns d’un bell i ric retaule gòtic i de l’esglesiola que l’acull. Tanmateix s’hi observen deficiències, ja que ni la parròquia ni l’Ajuntament no hi han esmerçat, en els darrers quaranta anys, des de la desaparició del seu benefactor, ni temps ni diners, o en tot cas ben pocs, com el cas requeria. Em refereixo a l’il·lustre garriguenc Josep Maurí i Serra. I hem de dir-ho i deixar-ho molt clar a tothom. Si no hagués estat per aquest altruista garriguenc avui no tindríem la Doma, o millor dit, sí que la tindríem, però enrunada com lamentablement ho està l’actual masoveria. I no parlem del retaule, el qual vés a saber on hauria anat a parar –possiblement al MNAC– i del qual en Maurí es va cuidar de gestionar el retorn al lloc original, fet que tingué lloc el dia 1 d’agost de 1954, acte presidit pel president de la Diputació de Barcelona. El setembre de 1956 el bisbe de Barcelona, Dr. Narcís Jubany, beneí les campanes que s’havien col·locat a l’espadanya del campanar i la restauració del retaule del Roser. Finalment, el 20 de setembre de 1959, s’inauguraren les obres de restauració de l’església de la Doma, acte presidit novament pel marquès de Castellflorite, president de la Diputació de Barcelona, organisme que havia subvencionat parcialment les obres. Josep Maurí fou, durant tota la seva vida, l’ànima i el filantrop de la Doma. Per això em dol que, en una festa tan significativa com la del passat dia de Sant Esteve, patró de la Garriga, no es fes un breu i senzill esment a la seva persona, i més en aquests moments en què es parla tant de recuperar la memòria històrica. Doncs recuperem-la.

Albert Benzekry i Fortuny