Compàs d’espera (gar_062)

Doncs sí. Ja hi tornem a ser. D’aquí quatre dies altra vegada eleccions, i aquest cop municipals. Ja no és allò de si els blancs o els negres, els alts o els baixos, els més ben plantats o els que no ho són tant. Ara no, perquè es tracta d’una cosa molt més propera i que ens afecta a tots: els del carrer de dalt i els del carrer de baix, els que han fet i els que no han fet, els que tenen paraula i els que no en tenen, els veïns de tota la vida i els que han vingut de fora, els fills d’aquí o els d’allà i, naturalment, això acompanyat de comentaris, conxorxes, rumors, reunions, i no tardarem pas gaire a veure llums encesos fins altes hores de la nit en aquell pis de dalt de tot, en els baixos d’aquella casa o en algun local escollit a posta, preludi, tot plegat, de paraules al vent i papers plens d’esborranys entre dubtes i propostes.
És bo, tot això?
A mi em sembla que sí perquè respon a allò que en diem esperit democràtic (eufemisme de llibertat), la millor troballa, tot i que no perfecta, perquè la societat funcioni amb ordre i harmonia, alhora que ordeni la justa distribució del poder. Renoi! No es podia dir d’una manera més senzilla ?
No és pas l’hora encara de fer llistes. Tot arribarà.. Estem en el període de Sala d’espera. Cal encara la visita de l’especialista, el diagnòstic i el possible remei en forma de programa electoral que ha d’elevar el poble a nivell d’excel·lència.
En aquesta panoràmica, que s’estén a tots els pobles de Catalunya, no deixa de jugar-hi un cert paper el futbol; per què, entre els possibles protagonistes, qui no és del Barça, de l’Espanyol, del Nàstic o del Betis? En cada equip hi ha aquell que es llença decidit cap a la porteria, el que espera que li passin la bimba en el moment oportú, el corredor controlat, el porter amatent que evita gols perillosos, o el submís a les ordres de l’entrenador… La similitud amb els possibles candidats és evident. Tot és qüestió de tàctica, sempre que no hi fiqui cullerada el president del club.
I qui hi ha a la graderia? Aquells que aconsellen o pontifiquen, però que no volen baixar al camp. Tothom, doncs, té el seu paper, i això és important. La implicació a la vida pública és el que pot revifar el desencant de la política i el fantasma de l’abstenció.
Humor i seriositat no són pas actituds incompatibles, sinó sovint necessàries per a la salut col·lectiva . Per això aquestes paraules voldrien ser un bufarut d’aire fresc en el compàs d’espera que estem vivint.

Martí Sunyol i Genís