Be water, my friend (gar_056)

Com podeu suposar, a mi, que sóc un pixapins fill d’una francesa mig bretona i d’un barcelonès mig montblanquí, casat amb una xilena de besavis croates i rebesavis probablement castellans i mapuches, no em pot molestar gens que l’alcalde de la Garriga sigui de Tona, ni que un dels seus regidors sigui fill de Sevilla, o que l’un o l’altre o el de més enllà tinguin avantpassats a la Xina o al Japó o ves a saber. Lògicament, tampoc em pot molestar que el president del meu país sigui cordovès, o que el seu vicepresident sigui aragonès. Ho diré amb tota tranquil·litat: m’importa un rave l’origen dels meus conciutadans i, per tant, m’és del tot igual, en principi, el dels meus representants. Sí que m’interessa, en canvi, que els meus regidors i el meu alcalde tinguin present el que s’espera de la seva feina. I sí que m’interessa, és clar que si, només faltaria, que el meu president i el meu vicepresident i tots els membres del Govern tinguin clar en quin país viuen, perquè manen, com han arribat a manar i què exigim del seu mandat.

The wall
Arribats a aquest punt de miniaturització del planeta, podem decidir que necessitem murs: murs físics a Palestina, a Mèxic, a Melilla, al Sàhara occidental o a no recordo quina ciutat del nord d’Itàlia. Murs per evitar que entrin indis, moros i negres, que entrin pobres, que entrin dissidents, que entrin delinqüents, botiflers i tota mena d’indesitjables. Podem optar, també, per murs més subtils: murs en la modalitat de no llogar habitatges, o de negar el bon dia cordial de primera hora —tan important i necessari—, o de posar traves a la prestació de serveis públics amb excuses de mal pagador. O podem triar, en el súmmum de la sofisticació, els murs de la condescendència i del paternalisme més llefiscosos. Però la realitat és tossuda: a la llarga, tots els murs cauen, i, aleshores, només queden les persones.

La caseta i l’hortet
M’agrada molt la utopia –modesta, terrenal, no agressiva—de l’Avi Macià, el somni de la caseta i l’hortet. Penso, a més, que els catalans som uns privilegiats, i que ens ho podríem permetre. Ara bé, no crec que Macià pensés en una caseta i un hortet protegits per un mur de quinze metres de ciment amb torreta de vigilància armada, ni que els prejudicis per qüestió d’origen formessin part del seu ideari catalanista (i, si fos així, deixaria d’interessar-me). Vull la caseta, vull l’hortet, i vull poder compartir la meva riquesa, la meva llengua i la meva cultura. Sense pors ni recança.

Martí Porter