Pous calents (gar_045)

La Garriga disposa d’un subsòl generós marcat per vetes d’aigua calenta amb virtuts terapèutiques que li han donat renom des d’èpoques pretèrites. L’any passat, a ca l’Espargueró, se’n van descobrir de noves, i ara fa pocs dies la Generalitat les ha declarat d’utilitat pública, un fet que obliga, en el termini d’uns anys, al seu aprofitament. Sí, perquè explotar unes mines d’aigua termal i mineromedicinal no és, en el nostre ordenament jurídic, una possibilitat sinó una obligació, d’acord amb una manera de veure el món com recurs a la nostra disposició, que cal utilitzar tant si el necessitem com no.
La localització dels pous en una zona rural a la frontera entre dos municipis planteja una sèrie d’interrogants als quals s’ha d’intentar respondre sense precipitació. Cal analitzar el tema amb cura, sospesar tots els elements en joc, que no són pocs, i fins i tot fer l’exercici d’imaginar com l’enfocaríem si ens trobessim en la pell dels propietaris. També és evident que, fins que no hi hagi un projecte concret sobre la taula, es fa difícil, per no dir impossible, fer valoracions riguroses i solvents sobre la proposta.
Tanmateix, també està clar que els pous d’aigua calenta de ca l’Espargueró plantegen una sèrie de qüestions sobre les quals és tremendament desitjable obrir una reflexió pública: com, per exemple, què pensem fer amb les zones rurals de la Garriga, és a dir, quin futur imaginem per a una tradició agrícola que sembla destinada, si res no canvia, a formar part del passat; o quin model turístic ens agradaria impulsar en un municipi com el nostre, després que el senyor Muñoz-Pomer hagi desfigurat una instal·lació termal emblemàtica, per història i per l’entorn modernista en què es troba, amb una operació vagament hollywoodiana, del tot aliena al tarannà del poble, duta a terme amb un cert cinisme immobiliari i sobretot amb un mal gust equivalent a la quantitat de metres cúbics construïts —en l’opinió d’un servidor. En definitiva, són temes que haurien de marcar la reflexió d’una Agenda 21 local, si és que de debò arribarem mai a fer-ne una.
Ara que el vell pou calent del carrer Banys s’ha tornat francament tebi, o fred del tot, ens aniria bé un debat capaç d’escalfar les aigües —que no els ànims— i sortir de la tebior que denunciava, fa cosa d’un mes, la nostra estimada pregonera de festa major. A això caldria sumar un cert enyorament per l’espurna satírica d’una revista com el Pou Calent, de la qual ens agradaria pensar que no s’hagi perdut del tot l’esperit. La invitació, per tant, és a pensar en veu alta, i fer públics uns arguments que puguin ser útils per fer d’aquest poble quelcom més que una suma d’iniciatives particulars, encara que amb finançaments multimilionaris. Si alguna funció pot tenir una revista com el gar és precisament aquesta: de canalitzar les vetes de reflexió subterrània, que també d’això potser el poble és generós, i fer-les brollar en un debat terapèutic. O això espero.

Stefano Puddu