Dialogar (gar_041)

Des d’una petita revista d’una petita població d’un petit país d’Europa, m’agradaria expressar —com a petita persona que sóc— el meu sentiment de satisfacció per al començament oficial d’un procés de diàleg al País Basc. Voldria saludar aquesta decisió com un acte de coratge i fins i tot de pura sensatesa. És evident que no hi ha pau possible sense diàleg —pau que mereixi aquest nom— i qualsevol diàleg necessita d’una condició prèvia: el reconeixement de l’interlocutor. Aquesta, per mi, és una veritat simple que s’aplica a qualsevol circumstància, al País Basc com a Palestina. En aquest país martiritzat per un conflicte cruel i dispar, on l’Estat d’Israel és el paradigma, als meus ulls, de la pitjor obcecació militar, que el fa responsable d’una infinitat de violències intol·lerables (però que la comunitat internacional, malauradament, tol·lera des de fa dècades), igualment trobo equivocada i sense opcions la postura dels que es neguen al reconeixement de la seva existència. El dogmatisme de la negació és tant perillós com obtús —i com més obtús més perillós. Una apreciació que podria també aplicar-se a l’actual dirigència del PP espanyol.
Al meu entendre, quan estem davant d’una persona, sempre tenim al davant un interlocutor, és a dir, algú com nosaltres. Fins que estem disposats a admetre això, sigui quin sigui el conflicte que ens divideixi, el diàleg és possible —i amb ell la pau. En el moment que comencem a negar-li la seva qualitat d’interlocutor en igualtat amb nosaltres, ja entrem en guerra. I això val al País Basc o a Palestina com al replà de l’escala. La negació de l’altre —com a persona, com a interlocutor— és, en el terreny simbòlic, l’acte fundador de la violència, del qual descendeixen tots els altres. És la llavor, minúscula però terrible, que engendra l’espiral d’incomunicació destructora.
La nostra cultura —i també la gran majoria de les altres— s’ha especialitzat en violència, però és gairebé analfabeta en dialogar al voltant dels conflictes i de les diferències. Estem tan obsessionats per mantenir la posició de força, per no mostrar debilitats, que sempre ens oblidem de la qüestió fonamental: que als dos costats del conflicte hi ha persones, diferents però equivalents; que al fons d’un conflicte hi ha necessitats difícils de conciliar, però no impossibles. Dialogar permet entendre-les i cercar noves opcions que puguin ser vàlides per ambdues parts.
És un camí compromès que demana grans dosis de paciència, perspicàcia i creativitat —aquella actitud tan ben resumida per Einstein, quan deia: “la ment és com un paracaigudes: només funciona si l’obrim