Sí o què? (gar_039)

Hi havia tantes ganes de treure’ns de sobre l’Estatut d’una vegada, després de dos anys d’embafada mediàtica, que pocs dies després de la celebració del referèndum sembla de poca actualitat seguir parlant d’aquest tema. Pel que dóna de si la democràcia que tenim, el «sí» ha estat prou clar com per no donar cap marge per a cavil·lacions formals. Qui vota decideix: les regles són aquestes. Ningú amb dos dits de front pot afirmar seriosament que les persones que no van anar a votar siguin més «reals» i significatives de les que sí ho van fer. Tanmateix, tenim mig país, i gairebé mig poble, que aquest referèndum simplement se l’ha saltat. Quins puguin ser els missatges amagats en aquesta deserció no és fàcil de desxifrar, i fa l’efecte que poca gent tingui un interès real per esbrinar-ho. La democràcia formal mostra tenir prou estòmac per empassar-se aquest percentatge d’abstenció —francament indigest— com un «dany col·lateral» inevitable i fisiològic al seu funcionament. I els que pensin el contrari que s’espavilin a demostrar-ho.
En definitiva, el sistema polític es reafirma com un dels monopolis més ben estructurats que es coneguin, capaç de fer fora —amb les bones maneres, si cal— qualsevol que en qüestioni el funcionament, ni que sigui el mateix President.
Així doncs, els partits guanyadors prometen fer una reflexió seriosa sobre el sentit del missatge abstensionista, però la veritat és que han assolit el seu objectiu i ja pensen a les properes eleccions.
Queda la sensació que el diumenge s’hagi obtingut, amb la meitat d’una àmplia majoria, un resultat polític de poca fondària, com la nova piscina descoberta d’aquest poble, que llueix formes cantelludes i proporcions insuficients per a les necessitats reals de la població que la demanava. Serà millor que passar calor, això és ben cert: però no dóna la talla. Sap greu dir-ho, perquè preferiríem celebrar-ho amb alegria entre tots. Però costa de creure, en un cas com en l’altre, que els resultats obtinguts siguin els millors possibles.
El clima polític està marcat cada cop més per una campanya electoral de baixa intensitat que tendeix a esdevenir permanent i que els partits escenifiquen compulsivament davant de la insaciable avidesa dels mitjans. La democràcia sembla víctima d’un mecanisme de degeneració dialèctica que ella mateixa no para d’alimentar. El resultat és aquest abisme que separa els partits de la gent, és a dir, les persones. Què podem fer per reduir aquesta distància valdria la pena començar a pensar-ho entre tots.

Stefano Puddu