Passejar i mirar (gar_037)

Una de les maneres de caminar és passejar; un costum sa, que els metges recomanen, i que permet l’observació de l’entorn on ens movem. El nostre Passeig és un lloc ideal per aquesta pràctica, i moltes persones s’hi han anat habituant. Fer-ho, permet deixar una mica de banda les preocupacions quotidianes i deixar-se anar, badant o observant com algunes coses canvien. Es així com molta gent ha pogut comprovar la remodelació que ha sofert el final del Passeig, perdent bona part del seu aire bucòlic i rural, entrant en la dinàmica de l’estructura ciutadana, amb un asfaltat quasi agressiu, places d’aparcament, i deixadesa de l’antiga bassa. La font es manté bé, i la imatge de la Mare de Déu del Camí també; no tot són desgràcies. Les suposades millores, però, poden afectar el trànsit rodat pel Passeig, i si es porta a terme el que proposa el projecte del Pla de Mobilitat, la via perdrà, entre una cosa i l’altra, bona part del seu encant.
Perdre l’encant. Heus ací que aquesta és una de les coses que ha portat una errònia visió de l’urbanisme, que perd el seu sentit social i estètic en caure víctima de l’especulació immobiliària i de la manca de respecte a la natura. Precisament ara que s’està intentant al nostre poble el coneixement i el respecte pel Patrimoni estem vivint aquesta evident contradicció.
Hem parlat del Passeig, però podriem parlar d’altres indrets no tant concorreguts però igualment víctimes d’una agressió injustificada. Creixen grans blocs de pisos com bolets i, a la Garriga, ens trobarem amb vint mil habitants d’aquí a quatre dies. Passejant per diferents zones hom queda esgarrifat d’un creixement excessiu, ben difícil de frenar, i a voltes de com l’especulació del terreny permet veritables aberracions; un exemple n’és el gran bloc al Passeig Congost, tocant al riu, al final del carrer Bertí.
Ens hem preguntat més d’una vegada quina és la potestat que tenen els ajuntaments per frenar els disbarats urbanístics que acostumen acompanyar el creixement exagerat dels pobles, i quina és l’autoritat dels arquitectes municipals en aquest camp. No es tracta només de la Garriga. Cal veure com s’està destruint el nostre Vallès; l’exemple de les Franqueses, a Llerona, n’és un cas prou proper. I també ens arriba, com una demostració d’ineficàcia i descontrol, la imatge del pont del carrer Espronceda de Barcelona.
Tornem, però, a la Garriga. Passejar pot servir per a conèixer en directe les millores i les deficiències del nostre poble, que de tot hi ha. Comentar-les, i criticar-les, si cal, em sembla que és una certa obligació dels ciutadans. Passejar és bo per la salut individual, i també pot ser-ho per la salut del nostre entorn urbà.

Martí Sunyol i Genís